75 --JOSEP EL VIATJANT - de Coses que pasen

10 .. JOSEP EL VIATJANT....

28 – 10 - 09 – Escrit d’Antoni Fortuño Sas

El Josep és viatjant d’espardenyes. Treballa a dieta i comissió..

Avui, que és dilluns, a la tarda sortirà amb el cotxe de línea la Hispània i farà cap a Poboleda. Ara, durant el matí s’arregla la bicicleta i les maletes.

Quan serà a Poboleda, visitarà botigues i tavernes per ensenyar el mostrari i procurar fer les notes . A l’endemà s’encavallarà a la bicicleta. I a seguir la ruta. Escala-Dei, Vilella Alta i Baixa on dormirà i a veure el Serenet i la patuleia per passar la vesprada..

És una feina que la té assumida... ja sap, bicicleta i vendre.

Té bona palica i quelcom de psicologia i sap tractar al personatge que té davant com si fos el rei, alabant aquell traguet de vi que li han esmerçat, o la torrada amb all que la mestressa li ha preparat ...per que ell li ha portat una estoreta per emprovar espardenyes, de la que la botiguera, la Teresina no se’n veu... Aleshores els sacs d’espardenyes d’acord amb les ventes possibles... es fan sense respirar, saben que el preu els fa el millor....

Fins aquí la venta ha set bona i ara a donar el cop a Cabacés.

Amb la fresca, és estiu, ha emprés la ruta. Son uns deu quilòmetres, fins caminant els faria.

Al Sindicat ha trobat la persona de sempre i ha fet l’esmorzada conjuntament... Ha realitzat la venta, ha plegat els estris i cap a cal baster.

L’ultima vegada va tenir que abaixar calces, per que l’home volia el descompte del 2% de prompte pagament i ell que sabia que això l’afectaria al seu sou, va lluitar fins l’últim moment, però va haver de claudicar si volia deixar els dos sacs d’espardenyes fora del seu magatzem...

S’ha presentat a la botiga...Amb la lliçó apressa.

- Mireu, si em compreu deu sacs d’espardenyes us faré el tres per cent. Si me’n compreu vint el Quatre per cent.... Si,...

- Avui et faré bona compra. La millor venta que mai has fet... Posa’m tanta quantitat de sacs d’espardenyes fins que no em costin res. ... Que et sembla?

...............................350 PARAULES

EL LLORO DALÍ I GAL-- joc literari nº 130 proposta de J.M.Tibau

EL LLORO, DALÍ I GALA...

joc literari nº 130

Escrit d’Antoni Fortuño Sas

Com podeu llegir en el segon comentari del sr. Tibau, aquest relat no entra en la relació de punts que concedeix als que col·laborem en el seu concurs, per que supera la xifra de paraules per ell establerta.

O sigui que el possible premi me'l donareu vosaltres si em poseu un comentari.

Gràcies de cor al que ho faci. Els vells com jo de 78 anys també necessitem que se'ns cuidi i se'n perdoni quan ens passem. Pocs n'he teniu com jo que us doni la lata.Gràcies. Anton.

Quan Dalí va perdre el lloro, es va quedar sense parla. Cap pinzell el consolava, i és que el lladre li havia fet desaparèixer el color verd i sense el verd... estava verdut.... fallar-li el color que amb tant amor havia creat, que fins havia ja estripat tots els apunts per que el lloro verd fins parlava i havia aprés la composició... Si, estava verdut, no hi podia fer més.

Posà un paper escrit a la porta per si algú en sabia res i als tardets sortia als balcons cridant amb la seva veu característica .

- Lloro, torna, home, torna... Em fas falta...

Quan s’assabentà la Gala que havia desaparegut el lloro que el Dalí havia verdut, li preguntà.

- On tenies les mans que set va escapar...Salvador, com pots dir-te salvador si no saps salvar al lloro que potser un gos l’hagi embocat i no el tindrem mai més. I a mi també em fa falta el lloro verd ...Per mi no ets cap salvador sense el lloro a la ma. O sigui que me’n vaig i no tornaré més i és igual que ploris com que no ploris, ja em veuràs d’esquena a la finestra... per que el teu lloro no ressuscita... i tant verd que era !!!

Si si, la Gala va marxar i va quedar sol el Dalí, donant crits al lloro que havia verdut i és que quan un home verd el lloro.... no té res a fer.

- Ja l’he trobat – diu el Dalí – sinó el tinc a la ma, és a figueres...

73 - MONS PARAL·LELS propst de Relats Conjunts

RELATS CONJUNTS.- MONS PARALELS

basat en un quadre de Daniel Esteve

Escrit d’Antoni Fortuño Sas – 17 – 10 – 09

.........................................

Quan li varen encarregar els seus amics per escriure una novel·la estrambòtica en que tot fos fals fins els plantejament ...,va pensar en titular-la MONS PARAL·LELS... una fantasia quasi inescrutable per ell sol.

Hauria de demanar ajut d’algun personatge extravagant per anar comprovant les seves reaccions i sobre un conglomerat de coses adjudicar els resultats i el que ells actors sentien..

Diríem que podria ser veure com actuen dos bessons en llocs, situacions programades, actuacions reals físiques i mentals...iguals.

Els seus pensaments derivaren quan li vingué la idea dels bessons. Ell sol en dos estats d’ànim distints podrien fer-li arribar el que sentirien les dos persones nascudes en un mateix part..

Sabia també que en temps dels seus estudis universitaris s’explicava que alguns o molts dedicats a escriure, pintar, buscaven situacions límit per després plasmar-les amb la ploma o pinzell.

- Tu ets abstemi de tot – li deia la seva parella – no tastes ni alcohol ni drogues, i si no et poses en perill, com pots canviar els teus criteris vers quelcom si no et situes en dimensions diverses, diferents,.per estudiar-les?

Aquestes paraules li feren veure com havia d’actuar.

En el saló d’estar de casa seva s’assegué plàcidament mirant tot l’entorn. Com el veuria després d’una borratxera fenomenal, o unes quantes pastilles d’èxtasis...

Allí tenia la clau del seu èxit, ho provaria.

Sabia de memòria l’entorn que el rodejava, ell l’havia decorat...

Quan les pastilles meravelloses treballaven de valent fou capaç de veure el canvi...

Ara, dins del seu mon real hi tenia els MONS PARAL·LELS. No es trobarien mai.... La novel·la la escriuria, però les pastilles d’èxtasis les deixaria per altres.... ja havia vist prou amb el canvi de la seva sala d’estar i sols era el començament...No estava per tornar-se boig.

72 --L'ORDINADOR TÉ UN SERVIDOR.-8 de Coses que pasen

8 - L'ORDINADOR TÉ UN SERVIDOR

—30 – 8 – 09

Al començar aquest negoci de l’ordinador, no em pensava que l’aparell em drogués com ha procurat fer. Desconegut per mi el maneig informàtic, com que escriure a màquina ja en sabia, em vaig posar al dia en un tres i no res de teclejar.... No gastava paper, em corregia el meu català d’anar per casa, res, tot era miracles. La fotografia, era un mon nou.... Sorpreses agradables, en podies acumular infinitat

Les feies grans o .. A destall treballaves i no és cansava i la feina ben feta, curiosa, neta, sense tacarrots de ploma o boli espatllat...

Un dia em varen parlar navegant com un mariner en mar embravida que provés de fer un blog. Què era un blog? Doncs, un blog, és un blog... no en volia saber d’altra... Tot quan trobava ho eren blogs, no de fer cases sinó un lloc..., pàgines que portaven fotos i lletres, anuncis de que el que anunciaven era el millor, però si jo volia el podia fer sense anunciar res, amb fotos i poques lletres, o amb moltes lletres i poques o cap foto...

Podia passar de ser client dels blogs a ser venedor del producte,quina meravella !!!

Hi havia llocs que et buscaven que fossis el client, que realitzessis els treballs i,sense pagar ni un cèntim erets propietari d’un blog i allí plasmar-hi el teu cabal saber i a viure... Vindrien a llegir, a mirar com tu feies abans i algun de tant en tant et deixaria un comentari....

Això t’omplia de ganes de fer-ne més i més, conèixer més coses aprendre paraules que duien altre idioma, et deien universal, que les havies de entrar a la mollera, fer-te –les teves, per que te les trobaries com caragols en l’hort en dia plujós. O com puces en corral de bens... Podies posar música, amb el que m’agrada... I fins gravar-hi la teva veu i que t’escoltessin..., i esmerçar-hi les mil i una...

Però un dia,,,, Em va sortir una pantalleta que em deia que no trobava el SERVIDOR, que tot el que tenia de blogs exposat a la vista de tothom, havia anat a altre lloc i no ho trobava... EM DEIA ADEU... ( potser continuarà)

......................363 paraules.

71 - L'ESCARABATÓ 7--de Coses que pasen

7 .L’ESCARABATÓ

– 27 – 9 - 09 -

Van cada nit als galliners dels paons per una feina circumstancial.Com que van a fosques per que no s’esverin les bèsties, una pila ajuda amb la seva llum i coneixent els topants no passa res.

La mestressa amb la llanterna. De tant en tant la ma per ajudar-se en l’equilibri es recolza en la paret. Un escarabató dels que ronden pels galliners ha trobat el moment del contacte de paret i ma per situar-se en el pont i a les fosques, que ell sempre hi circula,entra en l’inrevés de la ma i comença el seu periple sense saber on va certament. La dona ha espolsat amb la llanterna sentint les pessigolles, però ell al veure que el pont seguia ha esquivat els cops i ha pujat fins salvar els obstacles i amb ses menudes potetes, ha traslladat la carcassa fins l’esquena de la màrtir, per no dir la pobra dona.

Les dues mans no han parat fent de cilicis de ròssec fi, que més castigaven seva carn que atrapaven d’una l’animaló i salvaven l’esquena de la miraculosa bestiola. Segurament que ha trobat un plec en la roba i allí ha entrat com en balma protectora.

Ha acabat la feina de la parella i com que l’escarabató no amoïnava se’n ha oblidat la mestressa.

Han passat hores, fins tota una nit. Quan al matí la dona ha obert el llum de la cambra ha apartat els llençols,peus a la catifa ... plantada mirant al seu estimat que encara ronca, ha pegat un xill

- Nooooooooo!!!!—ha esboternat la mestressa.

- Què passaaa – diu l’home mig girant el cap al lloc d’on provenia el crit

Allí en el blanc de la colga, en el llençol calent que ella havia lliurat del seu contacte, una brossa negra es movia com buscar el precís per no ser descobert. Era l’escarabató del galliner.

- Noi !! Mira !! Agafa’l ... – parlava referint –se al animaló com si fos un lleó sortit de la gàbia.

- Un escarabat ?.... Ai, el pobret, el tornaré al galliner que hi ha els seus germans.

- Que pesats sou, xiquets... – ha dit l’escarabató – Ara que treballava tranquil heu encès el llum

...............364 paraules

COM VENDRE ARRÒS ? -- 6 de Coses que pasen

6 – COM VENDRE ARRÒS ?- 2 – 9 – 09

La tia Engràcia tenia oberta la botiga a un carrer cèntric del poble. Al voral de les portes una colla de sacs dels de cinquanta quilos que contenien faves, fesols, cigrons, llenties, arròs...

Allò era com un supermercat dels d’ara on un hi trobava des de una punta de coixí, un clau de cabota o un metxer de pela dits

Entre el grup de sacs que contenien llegums n’hi havia un que contenia arròs que ella el dava més barat, clar el sac que el contenia era un sac d’espart, que potser no invitava massa a comprar, encara que el preu era esgarrifosament més barat.

Ja pensava en no portar-ne més d’aquell baratillo ja que sols hi picava el que a casa tenia pollets i els hi coïa aquell sempre anomenat amb befa arròs de poll.

Un dia passà el viatjant al qui l’encomanava i li exposà el problema.

- Mira ,Engràcia, que et vull bé. Compra-me’n deu sacs i jo et diré com pots vendre’l més que el que tens com a més bo.

- No m’enredaràs pas.

- Si fas el que et diré, ja me’l pagaràs quan l’hagis venut tot, però el deu per cent del negoci serà per a mi, per que ensenyar val calerets.

- Amb aquestes condicions, doncs, porta’l.

-El primer que has de fer es canviar-lo de sac. L’espart no ven. Un sac de bri, ben blanc i net és el que necessites.

Feren el que deia el viatjant. – Posa’l el primer entrant. I ben ple i amb xicra de mida acaramullada i un cartró amb el preu. Mira posa’l a 12 pessetes Al costat el d’espart contenint el que venies més car. A 8 ptes....

Sigui la xicra, sigui el sac blanc, sigui el preu, allí al entrar ja totes les dones volien d’aquell arròs.

I els dos feren negoci, ....I es que conèixer al personal es un segur d’èxit.

QUÈ ÈS EL QUE ENS FA COMPRAR ?

..................

69 -- LA MEVA XOLLA TÉ ESPERA.- 5 de Coses que pasen

5 – LA MEVA XOLLA TÉ ESPERA.- 1 – 9 – 09

Era un vell refotut. Si li anaves cap a la dreta ell circulava cap a l’esquerra.

-Quan vulgueu us arreglaré el cabell... – li deia la Maria al pare.

- Ah...!!! no pateixis, que encara pot créixer i a més tu vens cansada de tant pentinar caps de dones i ja ho faràs un altre dia.

- És que avui he pujat els estris i tinc temps

- Doncs, mira cus-me els botons de la bragueta dels pantalons negres de vellut que un dia em cauran i em veuran el moixó quan m’assegui a la cadira del cafè del Cinto, i ja saps com riuen el Rostit i el Clauetes. Foteretes més que la mare que els va parir. Que per mi ja podrien desaparèixer del mapa.

La noia que vol que el seu pare vagi sempre com un xic jove ha anat a l’alcova a buscar els pantalons.

- No teniu vergonya. Aquí no us falta cap botó, ni estan sublimats els cosits... Ja em direu quan vulgueu que faci anar les tisores pel vostre cap...

La noia ha marxat cap al terrat a posar roba a la rentadora... i avançar altres feines.

El vell ha anat cap a la cuina on la seva mestressa feineja i li ha soltat la filípica.

- Ja dic jo que d’aquesta noia no en puc confiar, jo que volia que em tallés el cabell, mira, se’n va a les golfes... Com si no fos el seu pare. Després, no és estrany que els amics se’n en burlin... El sabater és el que va més mal calçat... No més que li demani una cosa, ella al revés.

Ha marxat el vell a donar palla al ruc i la mula i treure’ls a beure abans d’anar a dormir.

Ha baixat la Maria jove... – Noia, li ha dit la vella, per què no li talles el cabell a ton pare? Se m’ha posat quasi a renegar de tu...

- Que dieu? Quan pugi en sabrà el que fan els meus estris a les meves mans, Al 0 li deixaré el meló.

Sempre igual amb les seves bromes i potes fallanques... Ja us dic ,mare, que se’n recordarà ...

......................