66 --EL PASTISSER -- COSES QUE PASEN,

2 – EL PASTISSER .- 26 – 8 - 09

Durant anys havia set pastisser. Fins li agradava, bé, el que li agradava era el negoci que havia fet son pare quan l’estraperlo .En aquells temps l’oli i el pa eren i son articles ara encara de primera necessitat.

O sigui que les enfornades de pa en feia dos al dia i després es procurava el transport per proveir a qui fos,. Fins a la gran ciutat marxava el pa de la forma avui coneguda però que comportava una xarxa de persones que anava encarint el producte, però el cas era servir a tot quisqui i fer calaix...

Apart del negoci a ell el que li agradava, allí al forn mateix, fer-se l’esmorzar. Podem pensar en tantes coses, fins que qui mel maneja els dits es llepa, ell tenia el costum de escaldar-se amb aigua bullida de timó unes sopes fetes per ell mateix, gruixudes com les de pastor i quan el plat havia deixat la seva extrema calentor afanyar-se amb la cullera i fer-li uns petons sorollosos que fins la boca del forn hi badava. Si que hi havia posat un bon credo d’oli que molts buscaven i allí amb aquelles llunes que semblaven illes d’un mar, grogues i lluents hi sucava dues o més llesques de pa que feien de tall, com cansalada virada o arengada al caliu. Era tal el plaer que l’home hi sentia que la camiseta blanca que tapava la pell del pit també reveia el sobreeixit de cullera i sucada de llesca ... No li cansava, el pa... A l’hora de dinar o sopar, si no podia tenir en la ma esquerra una bona llesca de pa, s’aixecava del seient per procurar-se el descuit de la mestressa. Jo crec que eix acte el feia sentir-se, poderós, ric...

.............

Han passat anys, molts anys, fins va deixar aquell negoci de platí quan el que entrava a butxaca sols era calderilla... Avui malalt, molt malalt... Li diuen que té sucre, no sé si pensa en no haver fet de pastelero i poder vendre el sucre sobrant que per la sang encara li circula.

QUAN COSTA PUJAR AL TREN - de Coses que pasen,

COSES QUE PASEN -1 --QUAN COSTA PUJAR AL TREN- Escrit el 17 – 8 - 09

Volem fer les coses tant bé que de vegades la espifiem. És el cas d’una dona que ha vingut al poble a passar uns dies de vacances per poder parlar amb les que durant una vida han sigut ses companyes. A la mort de la seva mare, va buscar refugi en les filles. Ja s’havia preparat en temps anterior i en el lloc on fan vida s’hi comprà un piset per poder-hi gaudir el final dels seus dies.

Quan vingueren les filles a estar amb ella aquestes vacances ja quedaren que no marxaria amb elles. Volia endreçar la casa i fins l’any que ve.

Per no molestar a ningú, decidir anar a comprar el bitllet de l’Ave a Saragossa, així pujant a Ascó en un tren que feia cap a la ciutat manya, li seria fàcil. Per què s’aproparen a la ciutat de la Pilarica? Doncs per veure les estacions ja que en una arriba un tren i en l’altra té la sortida al destí on ella anava.

Els dies abans ja s’acomiadava :- Fins l’any que ve... Si, marxo demà... – Ho explicava tot tal com ho havia planejat, però el destí de vegades varia i si... Quan arribà a les sis del dematí per pujar al tren que sortia d’Ascò i que la portaria a Saragossa, aquell tren feia uns dies que l’havien suprimit.

La forma a la que s’advocaren fou, anar a Lleida per connectar amb el seu tren... Però i si no hi havia bitllet fins Saragossa? Per què quan en passa una... en poden passar dos...

Divagant, divagant, colli un taxi, no podien perdre el temps i aquest la conduí a Saragossa, on amb sort estaria present per asseure’s en la butaca comprada amb antelació

Ja dic que de vegades no cal preveure tant les coses. Al fi i al cap ella ho feia per no molestar a ningú que la traslladés a Saragossa o a Barcelona i com que no li volien cobrar, ara aquest desori, que podia evitar si hagués tingut el fallo de preguntar per el tren que sortia d’Ascò a les sis.

PRIMER ERA L'ALEIXANDRE EL MAGNE, DESPRÉS--- escrit per al Joc Literari nº 121 proposta de J. Tibau.

Escrit per al Joc Literari 121, proposta de J. Tibau.

No he sapigut fer-la més gran, treballo ara amb Google Crome.

Els he tingut i tinc un apreci especial a aquestes bestioles. Avui voldria fer-li un homenatge senzill a un amb qui convisquérem junts bastants anys, La seva mare li ensenyà de pujar als ametllers fins a l’última rama per que les raboses a les nits no el liquidessin. Les batusses que tenien els dos era per fer una pel·lícula. Vull dir que li dèiem com he batejat al del conte i que un dia va desaparèixer, segurament la rama on era es trencà i la rabosa baix el va entomar...

...........................................................

PRIMER ERA L'ALEIXANDRE EL MAGNE, DESPRÉS...

Per la seva rècula era considerat l’Aleixandre el Magne... Fins tenia un ull verd que el distingia de mascles i femelles. Poderós, no tenia rival però si enemics i potser traïdors.

Es disposava a entrar en el casal, la casa pairal de la seva nissaga. El conestable deixava per els de la seva espècie oberta la botera per que entressin i fins per que es salvessin de la bocada d’un gos, l’etern enemic.

Entrà el cap i les potes davanteres i sentí un cop a l’esquena. Llom i panxa opressos.. Penjat a dos bandes, impossible de lliurar-se i d’avançar i recular. Dins era fosc, però els seus ulls contemplaren la enemiga pitjor encarada a ell, la que rebutjà a fer-li magarrufes davant d’altres, ara amb boca ensenyant queixals i les potes obrint espines de roser acariciant-li amb furor els nassos. A l’altre costat un masclet amb les mateixes armes ensalivant les grapes ... Poca defensa tenia l’Aleixandre.

Els contraris podent avançar i recular a conveniència ho portaven tot a favor, ell com el blanc dels escarnis i de les armes dels enemics, era l’hostatge, ell, lligat de mans i peus en el turment de la forca.

Els instants eren segles, ... baldat per l’opressió a l’esquena que resistia amb el dolor afincat en el ventre, i les grapades dels insurrectes desfigurant la seva figura, ara, sagnant ... Ni en un esbarzerar hauria patit més. Les potes de darrere s’esbadocaren penjades i cap i grapes davanteres ja afluixaven en una pregària de clemència que no arribaria mai.

Espatarrat i amb el cap com coll trencat i sotmès aguantava amb un bleix sincopat de destroça.

- Sembla que ja no se’n sortirà d’aquesta. Que em torni a insultar davant d’altres...- joiosa deia la femella desatesa amb befa en el seu dia.

Els improperis del masclet els escoltava l’Alexandre pensant que si mai tornava a ser...

Quan el conestable el trobà, el donà per aniquilat, ja inservible per el que el mantenia, i el llençà a baix del corral...

Sabia que el ribàs, que li ensenyà la mare per salvar-se dels gossos seria el millor lloc per regenerar-se i rodolant es deixà caure per l’espenyall fins arribar a la fita.

Atropellat i baldat, sagnant ... Els ulls clucs i lleganyosos la seva ment maquinava el desori, jurant-se ser el Gran, no el Magne Aleixandre quan baixés del ribàs en sa sèptima vida.

.......................