2 – EL PASTISSER .- 26 – 8 - 09
Durant anys havia set pastisser. Fins li agradava, bé, el que li agradava era el negoci que havia fet son pare quan l’estraperlo .En aquells temps l’oli i el pa eren i son articles ara encara de primera necessitat.
O sigui que les enfornades de pa en feia dos al dia i després es procurava el transport per proveir a qui fos,. Fins a la gran ciutat marxava el pa de la forma avui coneguda però que comportava una xarxa de persones que anava encarint el producte, però el cas era servir a tot quisqui i fer calaix...
Apart del negoci a ell el que li agradava, allí al forn mateix, fer-se l’esmorzar. Podem pensar en tantes coses, fins que qui mel maneja els dits es llepa, ell tenia el costum de escaldar-se amb aigua bullida de timó unes sopes fetes per ell mateix, gruixudes com les de pastor i quan el plat havia deixat la seva extrema calentor afanyar-se amb la cullera i fer-li uns petons sorollosos que fins la boca del forn hi badava. Si que hi havia posat un bon credo d’oli que molts buscaven i allí amb aquelles llunes que semblaven illes d’un mar, grogues i lluents hi sucava dues o més llesques de pa que feien de tall, com cansalada virada o arengada al caliu. Era tal el plaer que l’home hi sentia que la camiseta blanca que tapava la pell del pit també reveia el sobreeixit de cullera i sucada de llesca ... No li cansava, el pa... A l’hora de dinar o sopar, si no podia tenir en la ma esquerra una bona llesca de pa, s’aixecava del seient per procurar-se el descuit de la mestressa. Jo crec que eix acte el feia sentir-se, poderós, ric...
.............
Han passat anys, molts anys, fins va deixar aquell negoci de platí quan el que entrava a butxaca sols era calderilla... Avui malalt, molt malalt... Li diuen que té sucre, no sé si pensa en no haver fet de pastelero i poder vendre el sucre sobrant que per la sang encara li circula.
