EL LLORO DALÍ I GAL-- joc literari nº 130 proposta de J.M.Tibau

EL LLORO, DALÍ I GALA...

joc literari nº 130

Escrit d’Antoni Fortuño Sas

Com podeu llegir en el segon comentari del sr. Tibau, aquest relat no entra en la relació de punts que concedeix als que col·laborem en el seu concurs, per que supera la xifra de paraules per ell establerta.

O sigui que el possible premi me'l donareu vosaltres si em poseu un comentari.

Gràcies de cor al que ho faci. Els vells com jo de 78 anys també necessitem que se'ns cuidi i se'n perdoni quan ens passem. Pocs n'he teniu com jo que us doni la lata.Gràcies. Anton.

Quan Dalí va perdre el lloro, es va quedar sense parla. Cap pinzell el consolava, i és que el lladre li havia fet desaparèixer el color verd i sense el verd... estava verdut.... fallar-li el color que amb tant amor havia creat, que fins havia ja estripat tots els apunts per que el lloro verd fins parlava i havia aprés la composició... Si, estava verdut, no hi podia fer més.

Posà un paper escrit a la porta per si algú en sabia res i als tardets sortia als balcons cridant amb la seva veu característica .

- Lloro, torna, home, torna... Em fas falta...

Quan s’assabentà la Gala que havia desaparegut el lloro que el Dalí havia verdut, li preguntà.

- On tenies les mans que set va escapar...Salvador, com pots dir-te salvador si no saps salvar al lloro que potser un gos l’hagi embocat i no el tindrem mai més. I a mi també em fa falta el lloro verd ...Per mi no ets cap salvador sense el lloro a la ma. O sigui que me’n vaig i no tornaré més i és igual que ploris com que no ploris, ja em veuràs d’esquena a la finestra... per que el teu lloro no ressuscita... i tant verd que era !!!

Si si, la Gala va marxar i va quedar sol el Dalí, donant crits al lloro que havia verdut i és que quan un home verd el lloro.... no té res a fer.

- Ja l’he trobat – diu el Dalí – sinó el tinc a la ma, és a figueres...