50.- Quan s’aixecava al matí el que més li importava, parangon amb obrir els ulls al nou dia, era anar al finestral de vidre que deixava veure tot el terme com una postal, amb la primera claror, qui sap si els raigs de sol i algun nuvolet o molts, o cap... Aquell dia amb cara de satisfacció exclamà amb tota l’ànima: ESTÀ – RAS... El cel estava lluminós i sense cap brutícia...
Això el satisfeia fins al paroxisme... després vindria anar a buidar el suc de les olives, passar-se les mans plenes d’aigua per la cara i cap, si no abans havien l’una a l’altra entremesclat les pells amb aigua lubricant per netejar-les d’una nit entre llenços blancs que no tragava ja que li recordaven a un entrenador que tenia nom com miol de gat...
I que sentia sempre les prepotències dels seus per quès...
