Gràfics guardat per el meu pare del abril del 1919.Peu de pàgina.- Entre dos tiranias.
la situación de Juan Espanyol.
11 – 11 – 08...........POSTRES.- Ell ha continuat, després de dinar, desplaçant-se al lloc on la seva soledat el fa sentir-se com en un míting i com inefable orador. Allí pren els apunts i santa pascua. Si un dia ho podés llegir en una tertúlia o en un escenari, potser engreixaria de satisfacció, crec que no ho vol, després, com que ningú escolta a l’altre, per que tothom volem ser el preferit, ja n’hi hauria algú que trobaria tres peus al gat per posar-lo en ridícul. Jo he mirat per allí i sempre li trobes llevat.
Quan algú em diu que en la Dictadura ho passava malament, penso que pot ser un Demòcrata. La diferència notable que trobo entre les dos DES - sols una Te els acompanya en la paraula – és la forma de fer anar el dit.
( Segurament que això de la era digital s’empelta, encara que abans ja Colom va utilitzar el dit i potser molts no se’n recorden. La memòria es perd, fixeu-vos en això de la memòria històrica, que encara no ho han aclarit. Clar que, totes les històries s’escriuen amb sang del perdedor i la ploma del vencedor.)
Seguim en la conjuntura. En la DIC el dit enlaire senyalava als preferits i era una senyal de bonhomia que obeint al dit, doncs, era un segur de vida. El dit cap avall era el repudi, la repulsa i el quedar-se fora del cercle i si amb això quedaves rai, per que les represàlies podien arribar fins la desaparició de cos i esperit per un in eternum, i mira, per on, si venia un canvi de DE ja no veuria l’altra DE que anhelava
Avui, no és massa diferent, però... Les PES ( partits) tenen el seu dit. No és la persona com en la DIC.
El partit si obeeixes, el dit t’accepta i fa el que pot per tu, si segueixes seves consignes. Si no ets del seus, vas contra ells i et rebutja, et sen, però no t’escolta i s’aparta de tu com un gos rabiós, no en vol saber res fins a l’època de comicis, aleshores, canvia la cara, et somriu, et diu paraules dolces, fins et cedeix el pas i et dona la ma per creuar el carrer,res, és fa l’amic.
Així en la DIC un sol dit deia SI o deia NO, aquí tants caps tants barrets. Vull dir, que cada PE és propietària del dit d’acollida o de rebuig. Això fa que l’aiguabarreig sigui tumultuós i la lluita per obtenir el vot per rebaixar el dit de l’altra PE, es de lleons i de tigres, encara que els corders i les seves pells de llana transitin per la geografia fent la seva propaganda i proselitisme.
Guardar el DIT. que és exclusiu de la PE és norma per ser considerat i si tens sort i et portes segons el cànons establerts pel DIT de la PE. Pots anar pujant fins dalt de tot. Cosa que amb la DIC no passava, ja que era patrimoni exclusiu....
No en tenia més en aquest paper. Sembla que això de la era digital el fa pensar. Li diré adéu i esperaré a demà si continua amb la càrrega o es llença per un altre coster rossolant. Que tingui cura de que no s’escaldi la cularsa en una caiguda, els còdols i terrosos poden canviar-te el pas i la entrapusada... sort que porta crossa i sempre és una defensa.
Quan algú em diu que en la Dictadura ho passava malament, penso que pot ser un Demòcrata. La diferència notable que trobo entre les dos DES - sols una Te els acompanya en la paraula – és la forma de fer anar el dit.
( Segurament que això de la era digital s’empelta, encara que abans ja Colom va utilitzar el dit i potser molts no se’n recorden. La memòria es perd, fixeu-vos en això de la memòria històrica, que encara no ho han aclarit. Clar que, totes les històries s’escriuen amb sang del perdedor i la ploma del vencedor.)
Seguim en la conjuntura. En la DIC el dit enlaire senyalava als preferits i era una senyal de bonhomia que obeint al dit, doncs, era un segur de vida. El dit cap avall era el repudi, la repulsa i el quedar-se fora del cercle i si amb això quedaves rai, per que les represàlies podien arribar fins la desaparició de cos i esperit per un in eternum, i mira, per on, si venia un canvi de DE ja no veuria l’altra DE que anhelava
Avui, no és massa diferent, però... Les PES ( partits) tenen el seu dit. No és la persona com en la DIC.
El partit si obeeixes, el dit t’accepta i fa el que pot per tu, si segueixes seves consignes. Si no ets del seus, vas contra ells i et rebutja, et sen, però no t’escolta i s’aparta de tu com un gos rabiós, no en vol saber res fins a l’època de comicis, aleshores, canvia la cara, et somriu, et diu paraules dolces, fins et cedeix el pas i et dona la ma per creuar el carrer,res, és fa l’amic.
Així en la DIC un sol dit deia SI o deia NO, aquí tants caps tants barrets. Vull dir, que cada PE és propietària del dit d’acollida o de rebuig. Això fa que l’aiguabarreig sigui tumultuós i la lluita per obtenir el vot per rebaixar el dit de l’altra PE, es de lleons i de tigres, encara que els corders i les seves pells de llana transitin per la geografia fent la seva propaganda i proselitisme.
Guardar el DIT. que és exclusiu de la PE és norma per ser considerat i si tens sort i et portes segons el cànons establerts pel DIT de la PE. Pots anar pujant fins dalt de tot. Cosa que amb la DIC no passava, ja que era patrimoni exclusiu....
No en tenia més en aquest paper. Sembla que això de la era digital el fa pensar. Li diré adéu i esperaré a demà si continua amb la càrrega o es llença per un altre coster rossolant. Que tingui cura de que no s’escaldi la cularsa en una caiguda, els còdols i terrosos poden canviar-te el pas i la entrapusada... sort que porta crossa i sempre és una defensa.
