Escrit d’Antoni Fortuño Sas
La nina havia quedat tranquil·la, s’havia tret les noses. Tot el que quedava al quarto dels joguets rai, ho dominava i amb gos i gat dormin un dormir llarg, llarg, llarg, la menudalla quan vindria a jugar, ella seria el rovell de l’ou
Quan al cap d’hores es feu de dia, el gos necessità buidar l’ impuls que del ventre li venia. S’aixecà del jaç i s’apropà a la balconada oberta i posant la pota a un barró del barandat deixà anar el xorro calent d’aquell suc groc com el te acabat d’escudellar a la tassa.
El gat somicava encara en son dormir damunt del coixí del sofà,
S’apropà el gos al quarto dels joguets amb la naturalitat del amo de passadís i habitacles. Qui el manava? Abans de la porta, arraconada la bola del mon amb la que havia jugat fent-la rodar sobre si mateixa, que si cada volta hagués set un dia natural, en l’espai del joc hauria passat almenys un any, restava somicosa.
- Que et passa ?– li digué el gos.
- La nina m’ha fet fora del quarto, que no és seu, però ella té peus i braços i una llengua... i diu que en el seu mon no em vol.... Però si jo soc el mon !
- Vine amb mi i aclarirem amb dos ganyols el que vol i si convé li ensenyaré les dents, que per això son, per ensenyar-les...
Obrint la porta hi tenia quelcom que fer el vell rellotge, arrupit, com esgolat, sense fer el seu característic tic-tac.
- I a tu que et passa? – si encarà el gos.
- Doncs, que ja em puc morir. La nina m’ha obligat a parar el cor i si paro el meu glatir ... com que ella no coneix el temps, diu que és ella el seu temps, i que el meu temps l’utilitzeu vosaltres i li doneu la tabarra, i si no hi ha temps, doncs, vosaltres no existireu, i no l’amoïnareu en el seu mon.
- Si que ens vol bé a tots, aquesta nina. Tu vols fer tic-tac, ...?
- Es clar que si.
- Doncs, comença. Ja veig que no havies parat del tot...
- No, ho feia al ralentí per que no se’n adonés.
- Ara li donaré la lliçó a aquesta mandona.
Quatre guacs barrejant la A i la U , dessonillà a la nina que sorpresa, no comprenia com el gos i el rellotge i la bola del mon eren allí davant del seu tron.
- Que ha passat, rellotge ... I tu bola del mon, per que entres, aquí no hi tens res a fer. I tu gos... si que ha durat poc... Clar, el rellotge no s’ha parat, ... Per què no has obeït ?
- Per que no vull morir.
- Aquesta el que vol es fer-se el mon seu.- comprenia el gos
- Si, el meu de mon, i a vosaltres no us necessito per a res.
- El quarto és de tots, noia – li digué el gos amb quatre guecs – I ja pots començar a pensar en no voler ser la única aquí..O sigui que si vols estar sola... pots començar a caminar... i fer foc nou.
Aquí no ens faràs marxar així com així . Tingues-ho en compte.
La nina plorosa de ràbia ... El gos se’n anà a despertar el gat i assabentar-lo. Com miolaria contra la nina.
