Gràfic del 1919 que guardà el meu pare. - En la nota diu : En las últimas sangrientas colisiones de Barcelona, ha resultado gravísimamente herida una respetable senyora llamada Concha España. El dibuixant es firma SILENO.--------------------------------------
POSTRES.- SABATER ,... SAVATER ?... Li he trobat un escrit al politiquet en un tros de paper mig arrugat, que naturalment posant-lo llis, he vist que tracta de sabaters. No és molt clar però amb la nostra paciència i amb els calerons de l’amo veurem de treure’n profit. Hi confio en eix personatge. L’altre dia que parlava d’un tal IAIO BOSSETES, a última hora vaig saber una frase del tal Iaio que se les porta, i jo al transcriure ni me’n vaig donar compte que era important, coses que passen. Deia així :
• El que dir de la gent dura vuit dies, desprès ve una cosa més important i l’aparta. Com que ja tothom ho sap, no interessa. El personal vol carn fresca per menjar i treure els ossos i donar-los als llops, porcs senglars, raboses i gossos per que acabin la festa.
Ja sabia el que es deia el Iaio. Ara potser és una mica diferent. Com que hi ha tantes notícies que volen la capçalera, tots els animalons no esperen els rebuigs si no que s’esmercen en pegar la primera dentelada.
Anem a la troballa que es refereix a sabaters.
En temps de l’antigor hi havia en els pobles oficis tradicionals que com les hisendes passaven de generació en generació. Molts cognoms son eixa troballa, veiem Fuster, Ferrer, Baster... que han seguit aqueixa línea també Compte, etc que potser ja no tenen el títol, i també Sabater o Savater
Que el calçat és i era important.
Com que jo ja m’he assabentat del escrit del paper, hi veig de que parla, us dic, de l’ofici de calçar els peus de la gent. En aquell poble hi havia en principi dos que l’exercien. L’un a demés del cognom l’anomenaven EL MUT , ell a la feina i poc parlar que les sabates no tenen res de polític encara que aquesta espècie en porti per no fer-se malbé els peus. Treballador incansable, poques paraules, atendre bé a la clientela que li venia demanant el favor, si quelcom deia, demà estarà fet, i cap a l’altre parell. Acumulava diner. Tothom a ell, era el seu lema de negoci. Poques paraules i bons fets.
Els antagonismes existien, sempre ha set. Uns partidaris del MUT, altres del SAVATER ...
Aquest altre, un xarlatà de mena, més firaire que res volia fer-se seu amb la llengua el personal, però les sabates, potser demà que tinc molta feina, es clar, de parlar, però tenia el do aquell de l’embadocament i sense clavar cap clau ni cosir el cuir com l’ofici demana, guardava la seva facsia
que el seguia més per la parla que per les sabates arreglades. Bueno, si no pots avui...
Així les coses arribà un ser estrany d’altre país, - males llengües diuen que si era xinés - això de la IMMIGRACIO no és nou ni cosa d’avui ni d’ahir, i, va començar a imposar-se. Aquest que amb l’ofici a la perfecció l’idioma no el sabia, però paraula que soltava el client, com si dugués un imàn a les orelles ja la tenia i a repetir..., res, que en quatre dies s’adaptà a la parla de totes les parles i com que el seu treball era ben rebut, la primera clientela que va començar a pirar del savater xarreta se’n anà al diríem xinés.
• Si un no té cap més sabates, no aniràs descalç, que no tot és catifes i les caques i pixums de gos... mira, i les pedretes és claven i et fan dir ... Saps què, per mi que parli, que els meus peus son els meus peus. He de pagar ... i escoltar i... res, a veure el ..., no, EL MUT no...!!!
El progrés que anunciava el savater xarreta era que tots parlessin com ell. Tenia el diccionari a la boca i com que ell se’l sabia tot, a parlar com ell.. El MUT, callat i a la feina, i el xinés, mentre el savater xarreta, això, xerrava, doncs a fer feina, a acontentar clients, aprendre l’idioma dels altres, que li feia quatre paraules més o menys i a entregar el calçat a l’hora i pistrincs a la butxaca, que aleshores encara no existia la pesseta, que ha desaparegut com deuria desaparèixer el xarreta i l’euro que ara tenim deu ser el xinés que no para...
Tot això m’ha fet reflexionar sobre certs polítics que s’encaparren en que tots parlem com ells. Jo parlo amb la llengua mare, i amb la que em van posar al territori,dos, i ara, m’he d’espavilar amb l’anglès – tres - que me’l trobo a Internet i no em diu, com que tu no en saps, doncs, mira ja...
Segurament que eixes persones politicastres parlen amb la llengua de sa mare, nosaltres podem parlar amb la de la nostra mare o som inferiors ?, jo sols sé que un polític ja aparcat, i molt estimat per mi, podia parlar amb la llengua del pare, el seu nom ho deia MARA:::GALL, però els altres, quin goig tenen a lo seu,que ho volen imposar a tots de soca i arrel. També als anglesos, al xinesos... ? Mira, això, NO!!! Clar, hi ha dictadures que no acaben amb un referèndum, per que amb una votació no s’esborra del cor i ment de les persones.El que els dic a les netes, que ja mig saben anglès, ( o sigui tres llengües ) comenceu a dependre el xinés, però no deprecieu la llengua en que els pares, iaios, etc us han estimat. La torre de Babel existeix, i la confusió que es pretén posar no té res a veure en que parla i cultura de cadascú convisqui amb les altres parles i cultures... Bé, també en les religions hi ha sabaters muts, xarretes i xinesos
• El que dir de la gent dura vuit dies, desprès ve una cosa més important i l’aparta. Com que ja tothom ho sap, no interessa. El personal vol carn fresca per menjar i treure els ossos i donar-los als llops, porcs senglars, raboses i gossos per que acabin la festa.
Ja sabia el que es deia el Iaio. Ara potser és una mica diferent. Com que hi ha tantes notícies que volen la capçalera, tots els animalons no esperen els rebuigs si no que s’esmercen en pegar la primera dentelada.
Anem a la troballa que es refereix a sabaters.
En temps de l’antigor hi havia en els pobles oficis tradicionals que com les hisendes passaven de generació en generació. Molts cognoms son eixa troballa, veiem Fuster, Ferrer, Baster... que han seguit aqueixa línea també Compte, etc que potser ja no tenen el títol, i també Sabater o Savater
Que el calçat és i era important.
Com que jo ja m’he assabentat del escrit del paper, hi veig de que parla, us dic, de l’ofici de calçar els peus de la gent. En aquell poble hi havia en principi dos que l’exercien. L’un a demés del cognom l’anomenaven EL MUT , ell a la feina i poc parlar que les sabates no tenen res de polític encara que aquesta espècie en porti per no fer-se malbé els peus. Treballador incansable, poques paraules, atendre bé a la clientela que li venia demanant el favor, si quelcom deia, demà estarà fet, i cap a l’altre parell. Acumulava diner. Tothom a ell, era el seu lema de negoci. Poques paraules i bons fets.
Els antagonismes existien, sempre ha set. Uns partidaris del MUT, altres del SAVATER ...
Aquest altre, un xarlatà de mena, més firaire que res volia fer-se seu amb la llengua el personal, però les sabates, potser demà que tinc molta feina, es clar, de parlar, però tenia el do aquell de l’embadocament i sense clavar cap clau ni cosir el cuir com l’ofici demana, guardava la seva facsia
que el seguia més per la parla que per les sabates arreglades. Bueno, si no pots avui...
Així les coses arribà un ser estrany d’altre país, - males llengües diuen que si era xinés - això de la IMMIGRACIO no és nou ni cosa d’avui ni d’ahir, i, va començar a imposar-se. Aquest que amb l’ofici a la perfecció l’idioma no el sabia, però paraula que soltava el client, com si dugués un imàn a les orelles ja la tenia i a repetir..., res, que en quatre dies s’adaptà a la parla de totes les parles i com que el seu treball era ben rebut, la primera clientela que va començar a pirar del savater xarreta se’n anà al diríem xinés.
• Si un no té cap més sabates, no aniràs descalç, que no tot és catifes i les caques i pixums de gos... mira, i les pedretes és claven i et fan dir ... Saps què, per mi que parli, que els meus peus son els meus peus. He de pagar ... i escoltar i... res, a veure el ..., no, EL MUT no...!!!
El progrés que anunciava el savater xarreta era que tots parlessin com ell. Tenia el diccionari a la boca i com que ell se’l sabia tot, a parlar com ell.. El MUT, callat i a la feina, i el xinés, mentre el savater xarreta, això, xerrava, doncs a fer feina, a acontentar clients, aprendre l’idioma dels altres, que li feia quatre paraules més o menys i a entregar el calçat a l’hora i pistrincs a la butxaca, que aleshores encara no existia la pesseta, que ha desaparegut com deuria desaparèixer el xarreta i l’euro que ara tenim deu ser el xinés que no para...
Tot això m’ha fet reflexionar sobre certs polítics que s’encaparren en que tots parlem com ells. Jo parlo amb la llengua mare, i amb la que em van posar al territori,dos, i ara, m’he d’espavilar amb l’anglès – tres - que me’l trobo a Internet i no em diu, com que tu no en saps, doncs, mira ja...
Segurament que eixes persones politicastres parlen amb la llengua de sa mare, nosaltres podem parlar amb la de la nostra mare o som inferiors ?, jo sols sé que un polític ja aparcat, i molt estimat per mi, podia parlar amb la llengua del pare, el seu nom ho deia MARA:::GALL, però els altres, quin goig tenen a lo seu,que ho volen imposar a tots de soca i arrel. També als anglesos, al xinesos... ? Mira, això, NO!!! Clar, hi ha dictadures que no acaben amb un referèndum, per que amb una votació no s’esborra del cor i ment de les persones.El que els dic a les netes, que ja mig saben anglès, ( o sigui tres llengües ) comenceu a dependre el xinés, però no deprecieu la llengua en que els pares, iaios, etc us han estimat. La torre de Babel existeix, i la confusió que es pretén posar no té res a veure en que parla i cultura de cadascú convisqui amb les altres parles i cultures... Bé, també en les religions hi ha sabaters muts, xarretes i xinesos
