Gràfic del 1919.En aquells temps també hi havia converses entre els grans carabassots.
Aquí, al nostre país, es veu que de carabasses bones per fer farinetes no n'hi havia
de prou gustoses i es clar no eren a la taula.
Encara que ha millorat bastant, es veu que no volen barreges...
Ells saben el que fan.
No sé si a l'hora de pagar el pato acompanyant la carabassa, ens
deixaran pagar el mateix que ells o ens faran descompte
o ens pujaan la cuota, que tot pot ser.
---------------------
POSTRES.- Avui, el politiquet, sembla que està més raonable. Té un disbarat de papers escrits, que jo no sé com s’ho fa, però amb cinc minuts que te’n apartis, ja té un parell de pàgines escrites i bastants son aprofitables, encara que els seus criteris son com flams al bany maria, que amb qualsevol cullereta te’ls pots menjar. Es un artista, per que amb alguns hi posa ametlles trinxades o nous, a d’altres trossets de poma o préssec i fins alguns un xorret de chartreuse, brandy, ... coses seves que després li agraeixes.
Avui li ha pegat per la Crisis altra volta i ja ho veure, llegiu, llegiu.
La Crisis qui se’n adona més aviat de que s’ofega i que no pot respirar per que l’estrenyen de tots costats és la construcció. Un motor de la Economia que deixa a l’avió amb un motor menys i així com pot enlairar-se... Res, és com l’Estatut que no pot prendre vol, per que li falta el motor del Finançament. Com més amics més clars. En la construcció la disbauxa ha set de llibre d’universitat.
La Crisis qui se’n adona més aviat de que s’ofega i que no pot respirar per que l’estrenyen de tots costats és la construcció. Un motor de la Economia que deixa a l’avió amb un motor menys i així com pot enlairar-se... Res, és com l’Estatut que no pot prendre vol, per que li falta el motor del Finançament. Com més amics més clars. En la construcció la disbauxa ha set de llibre d’universitat.
Era el negoci. Però si un negociant per fer la roda, que després explicaré, necessita 1000 euros( per fer-ho fàcil) i tot quant fa servir puja el preu i ell no pot vendre, haurà de desfer-se de patrimoni per fer front i si la bombolla continua i ell construeix però no vent al ritme desitjat, entra en el col·lapse.
Això quan és un o dos entre cent, passa poca cosa per que els arbits ( bancs, caixes) es tiren al damunt i rebenten el gra, supura i el pus i una gasa i a netejar... La malaltia no és epidèmia, però quan és declara això que fa por a tots ( bancs i caixes, principalment) Que fan els jutges del cotarro ? Quedar-se els edificis ?
Bé ho se prou. Ells tampoc en tenen prou per fer front a aquella invasió com el dia D i hora H, Allargar els terminis i que vagi surant la cosa, i com un rosari després del primer misteri ve el segon, i dels de glòria passem als de goig que és quan tot està sa, i quan es declara la guerra a resar els de dolor i mirar de poder arribar a les lletanies per que aleshores som quasi a bon port.
La roda del diner que jo entenc, és fàcil si tots els components funcionen mitjanament bé. I és difícil quan el fallo no és pot controlar i els arbits han d’arreglar-ho. En qualsevol negoci es segueixen aquests paràmetres : primer comprar( amb crèdit o per dipòsit propi), segon construir, fer, tercer vendre i cobrar ( si, les dos coses juntes. Fora desgavells) i quart PAGAR. I tornar a començar.
Quan falla un esglaó, ja hem begut oli. Si ets dalt de la figuera que no se’t trenqui la rama que et sosté. I si es trenquen moltes rames,la figuera què?A tornar a brotar de nou i això sabem que tarda abans no fa figues i les pots vendre i fer calerons.
No estava acabat, crec que s’entén el que vol dir. No se si va ser negociant el politiquet, ni si va llegir cap llibre que l’assessorés o qui sap si dins seu és un professor autodidacta. No he entrat en el seu hàbitat. Jo sempre l’he conegut com un ser vulgar que diu coses vulgars. A la seva manera, També, però n’encerta més d’una. Avui ho diu amb to de doctor honoris causa. Que duri.
