Un gràfic del que guardava el meu pare del any 1919----------------------------------------------
POSTRES .- Forts es farien dins l’edifici els oïdors de discursos. Forts es farien els que ocupaven prop les taules parades el lloc propici per l’assalt. Les dos figurades llengües de foc ja eren separades, com si fossin independents l’una de l’altra i això, no, que no! El grup de les taules depenia en tot de l’arribada d’autoritats, o sigui la ventada que baixaria després dels parlaments. Com en partit de dos contrincants, havia de fer el sac d’honor el personatge per qui s’havia parat taula.
A la sortida del local inaugurat, es feren forts una colleta de menuts que volien esmerçar la seva dèria de tocar al personatge. Dos dels petits s’avançaren i ningú els barrà el pas, ans al contrari feren com un cercle protector. La Francina i el Marc s’encararen a l’Honorable . – Nosaltres avui complim anys... Era una celebració anticipada per el record posterior? – El personatge abaixà la seva humanitat i a la seva altura els digué : - Segurament que ho recordareu sempre.- I traient-se la cartera els ensenyà els seus fills – Ells son com vosaltres, qui sap si un dia us trobareu amb ells i podreu contar-los-hi aquest encontre nostre...-. I apropant-los encara més els colli un a cada braç i un petó a cada galta dels menuts correspost per ells.
Al politiquet quasi li cauen unes llagrimetes. És sensible l’home. Altres homes i dones es passaren la ma per la cara, i després es posaren a aplaudir amb inusitat interès.
El moment dolç ja el teníem caminant davant i ensenyant-nos que tot personatge té el seu moment d’ ensenyar el cor i sensibilitzar-se amb tothom. No son pedres ni ciment ni marbre.
El seguici anava cap a la taula parada. Des del lloc l’avalot de la gent trencava l’aire i com motors engegats a punt de posar la marxa d’avançar i collir la forquilla dels dits i no tenir por de buidar plats i plàteres de la selecció d’apetitoses menges.
Al politiquet que s’havia quedat endarrerit li vingué a la memòria un record quasi terrible. Tot el soroll que pujava de la Piscina li semblava la crema que es donà un any per les festes de san Jaume. No recorda l’any, pensa en els seixanta i pico.
A l’hora de la migdiada un truc a la porta, no sols a la seva si no a tots els homes del poble els reuní a la plaça junt amb Prudenci l’agutzil, el batlle i guàrdies civils. Se’ls assabentà del foc a la serra del Tormo fins a san Miquel darrera del que normalment es veu des del poble. Allí havien d’anar a apagar-lo. La nombrosa colla s’encaminà a pas entre lleuger i pesat per l’empinada costa que conduïa a la font de la Valleta. Quan ja van ser a quasi dalt de tot, anaren repartint-se per la feina encomanada.
Com si guaitessin en un balcó, eren com dalt d’un gran crestall i allà al fons el foc en feia de les seves i les bales i bombes explotaven en un obrir i tancar d’ulls.
El politiquet, no sols sentia por, si no que el pànic... L’oncle Mariano i Jaume el Ferrer junt amb altres que ja no parlen anaven retardant el pas. Un s’engiponava darrera una mata, l’altre en una pedra contundent i així els amagatotis varen suplir el guaitar a la mort que s’anunciava al travessar la cresta.
Allí l’infern era present i ells no volien ni el foc dimonial ni el cel de la glòria i medalles per ser uns herois que apaguen un incendi i moren en l’intent.
Els responsables de l’acció degueren veure que allò tampoc era per ells i varen fer-se sords i muts i retornaren després de varies hores d’estada en un estat inestable i que podia deixar-los secs per sempre.
Encara sent el rumor a baix a les taules. Tota la visió ha set com un flash. Baixarà a veure si troba un tros de truita o alguna rodanxa de xorís per calmar el mal moment que ha tingut en son record. Si no s’hagués apartat del Groguet i la patuleia, potser no hauria agarrat per la cua uns instants tant indesitjables.
A la sortida del local inaugurat, es feren forts una colleta de menuts que volien esmerçar la seva dèria de tocar al personatge. Dos dels petits s’avançaren i ningú els barrà el pas, ans al contrari feren com un cercle protector. La Francina i el Marc s’encararen a l’Honorable . – Nosaltres avui complim anys... Era una celebració anticipada per el record posterior? – El personatge abaixà la seva humanitat i a la seva altura els digué : - Segurament que ho recordareu sempre.- I traient-se la cartera els ensenyà els seus fills – Ells son com vosaltres, qui sap si un dia us trobareu amb ells i podreu contar-los-hi aquest encontre nostre...-. I apropant-los encara més els colli un a cada braç i un petó a cada galta dels menuts correspost per ells.
Al politiquet quasi li cauen unes llagrimetes. És sensible l’home. Altres homes i dones es passaren la ma per la cara, i després es posaren a aplaudir amb inusitat interès.
El moment dolç ja el teníem caminant davant i ensenyant-nos que tot personatge té el seu moment d’ ensenyar el cor i sensibilitzar-se amb tothom. No son pedres ni ciment ni marbre.
El seguici anava cap a la taula parada. Des del lloc l’avalot de la gent trencava l’aire i com motors engegats a punt de posar la marxa d’avançar i collir la forquilla dels dits i no tenir por de buidar plats i plàteres de la selecció d’apetitoses menges.
Al politiquet que s’havia quedat endarrerit li vingué a la memòria un record quasi terrible. Tot el soroll que pujava de la Piscina li semblava la crema que es donà un any per les festes de san Jaume. No recorda l’any, pensa en els seixanta i pico.
A l’hora de la migdiada un truc a la porta, no sols a la seva si no a tots els homes del poble els reuní a la plaça junt amb Prudenci l’agutzil, el batlle i guàrdies civils. Se’ls assabentà del foc a la serra del Tormo fins a san Miquel darrera del que normalment es veu des del poble. Allí havien d’anar a apagar-lo. La nombrosa colla s’encaminà a pas entre lleuger i pesat per l’empinada costa que conduïa a la font de la Valleta. Quan ja van ser a quasi dalt de tot, anaren repartint-se per la feina encomanada.
Com si guaitessin en un balcó, eren com dalt d’un gran crestall i allà al fons el foc en feia de les seves i les bales i bombes explotaven en un obrir i tancar d’ulls.
El politiquet, no sols sentia por, si no que el pànic... L’oncle Mariano i Jaume el Ferrer junt amb altres que ja no parlen anaven retardant el pas. Un s’engiponava darrera una mata, l’altre en una pedra contundent i així els amagatotis varen suplir el guaitar a la mort que s’anunciava al travessar la cresta.
Allí l’infern era present i ells no volien ni el foc dimonial ni el cel de la glòria i medalles per ser uns herois que apaguen un incendi i moren en l’intent.
Els responsables de l’acció degueren veure que allò tampoc era per ells i varen fer-se sords i muts i retornaren després de varies hores d’estada en un estat inestable i que podia deixar-los secs per sempre.
Encara sent el rumor a baix a les taules. Tota la visió ha set com un flash. Baixarà a veure si troba un tros de truita o alguna rodanxa de xorís per calmar el mal moment que ha tingut en son record. Si no s’hagués apartat del Groguet i la patuleia, potser no hauria agarrat per la cua uns instants tant indesitjables.
