NO EN MENJARÀS PAS
- A. Fortuño – 21 – 6 - 09
A una hora de camí del poble hi gaudia d’una finca que per ell era la supèrbia personificada, el feia sentir content i satisfet. Un camí empinat hi conduïa. Sempre duia el gos, el Tabú, que una pota del darrere la tenia pràcticament inútil. Sols arribar al riu i començar la costa ja marxava a fer córrer algun cadell o conill que es distreia i si persistia l’embocava i portava tall per l’amo i per a ell.
Baixava de l’animal al arribar a la barraca, gran, de deu canyissos, fins podien fer-hi foc i els animals dins es salvaven de la solanada de l’estiu o de les inclemències del hivern.
La bestia amb el ramal al coll o a rosec per terra s’arribava fins la font. Tipa de casa, ara beuria.
La font, un rajolinet fi, anava omplint la basseta i sense mirar prim escrivia per terra al sobreeixir-se el reguerall que la conduís a les plantes com carabassera, tomaques, pebrots , albergínies...
Parada de sembradura i oliveres, va voler posar entre la font i la barraca un cep que potser convertiria en parra, sols calia deixar-li primer alguna pistola i després conduir els brots per enramar-la entre el marge que s’oferia a donar-li el braç.
Tot el personal d’aquells indrets feia parada a la font omplint el bujol, canti o cantereta per gaudir d’aigua potent que coïa els fesols i cigrons...
Als dos anys de ser plantat el cep ja va florir i la granada va ser bona. El fruit pujava. Si convenia el tapava en el temps de maduror guardant-lo d’abelles i vespes. Demà el colliria...
La seva dona ja ho esperava.
Aquella tarda de dijous, no va anar-hi, tenia altre quefer, però si que hi varen anar una colleta de xibals a beure aigua a la font al fer festa de l’escola i collir un sac d’herba pels conills.
La temptació va ser forta i els tres raïms es feren fonedissos en les boques de la xibalada.
El divendres va portar la notícia quan la mula al deixar-la va mossegar uns pàmpols...
- Romera, que fas... – I el crit i mirada varen dir-li que la mestressa no menjaria els primers raïms.
Paraules 364
.....................
A una hora de camí del poble hi gaudia d’una finca que per ell era la supèrbia personificada, el feia sentir content i satisfet. Un camí empinat hi conduïa. Sempre duia el gos, el Tabú, que una pota del darrere la tenia pràcticament inútil. Sols arribar al riu i començar la costa ja marxava a fer córrer algun cadell o conill que es distreia i si persistia l’embocava i portava tall per l’amo i per a ell.
Baixava de l’animal al arribar a la barraca, gran, de deu canyissos, fins podien fer-hi foc i els animals dins es salvaven de la solanada de l’estiu o de les inclemències del hivern.
La bestia amb el ramal al coll o a rosec per terra s’arribava fins la font. Tipa de casa, ara beuria.
La font, un rajolinet fi, anava omplint la basseta i sense mirar prim escrivia per terra al sobreeixir-se el reguerall que la conduís a les plantes com carabassera, tomaques, pebrots , albergínies...
Parada de sembradura i oliveres, va voler posar entre la font i la barraca un cep que potser convertiria en parra, sols calia deixar-li primer alguna pistola i després conduir els brots per enramar-la entre el marge que s’oferia a donar-li el braç.
Tot el personal d’aquells indrets feia parada a la font omplint el bujol, canti o cantereta per gaudir d’aigua potent que coïa els fesols i cigrons...
Als dos anys de ser plantat el cep ja va florir i la granada va ser bona. El fruit pujava. Si convenia el tapava en el temps de maduror guardant-lo d’abelles i vespes. Demà el colliria...
La seva dona ja ho esperava.
Aquella tarda de dijous, no va anar-hi, tenia altre quefer, però si que hi varen anar una colleta de xibals a beure aigua a la font al fer festa de l’escola i collir un sac d’herba pels conills.
La temptació va ser forta i els tres raïms es feren fonedissos en les boques de la xibalada.
El divendres va portar la notícia quan la mula al deixar-la va mossegar uns pàmpols...
- Romera, que fas... – I el crit i mirada varen dir-li que la mestressa no menjaria els primers raïms.
Paraules 364
.....................
