ELS LLORENÇ – Nº 3.
Escrit d'Antoni Fortuño – 29 – 6 - 09
Una dona, encara que invàlida fa falta a casa, un home, un home...
El vell comença per canviar el gibrell de lloc en la rentada de cara i mans. Una cadira baixa i allí li era còmode amb gaiata en ma el ajupir-se, que prou hi anava. Com que per les nits dormia poc i s’aixecava a les primeres clarors, el aixorrubillar-se una mica era de precepte.
Un dia pensant en les paraules del firaire, va prendre una mica de paciència. Deixà que l’aigua s’aquietés i fes de mirall abans de xapotejar-hi per esbravar l’aigua a mans i cara..
I veié una ombra borrosa que li semblà aquell mocador negre i cara de drap blanc de la seva nora ja a engreixar malves. Donava tombs vorejant per veure si la figura reflectida el seguia... Sí, emmirallat en la visió de la dona que el mirava constantment, fins que va sentir un soroll a l’esquena, es girà i al moure el peu un miol esgarrifós el despertà de la visió, era el gat negre seu, que la seva cua havia quedat enxampada davall del peu, el rodó de la cua li va fer perdre l’equilibri, s’aguantà en el respatller de la cadira i aquesta seguint al miol donà un tomb i el gibrell i aigua pararen a terra, l’aigua corrent pel trespol de guix i el gibrell fet unes quantes dernes, testos o padellassos escampats i ell al terra remenant les mans per l’aigua que seguia com pixarada un inconcret destí. La crossa abandonada abans de la operació i recolzada en la cadira, també va ballar fins quedar estenallada..
Massegat, amb dolors en cames, mans i cos, el cap es va lliurar, però de la boca no li venia veu per demanar ajut al Llorenç que roncava encara en la última etapa de la dormida. El gat havia desaparegut al lliurar-se de l’ensurt de la cua que prou havia estarrufat per fer desaparèixer els mals esperits.
Es netejà la boca amb la ma. El guix mullat a demés de la brossa que el trespol allotjava, li havien posat un esmorzar prematur a flor de llavi. Com una tifa al costat del pixum es sentia.
paraules 365
Una dona, encara que invàlida fa falta a casa, un home, un home...
El vell comença per canviar el gibrell de lloc en la rentada de cara i mans. Una cadira baixa i allí li era còmode amb gaiata en ma el ajupir-se, que prou hi anava. Com que per les nits dormia poc i s’aixecava a les primeres clarors, el aixorrubillar-se una mica era de precepte.
Un dia pensant en les paraules del firaire, va prendre una mica de paciència. Deixà que l’aigua s’aquietés i fes de mirall abans de xapotejar-hi per esbravar l’aigua a mans i cara..
I veié una ombra borrosa que li semblà aquell mocador negre i cara de drap blanc de la seva nora ja a engreixar malves. Donava tombs vorejant per veure si la figura reflectida el seguia... Sí, emmirallat en la visió de la dona que el mirava constantment, fins que va sentir un soroll a l’esquena, es girà i al moure el peu un miol esgarrifós el despertà de la visió, era el gat negre seu, que la seva cua havia quedat enxampada davall del peu, el rodó de la cua li va fer perdre l’equilibri, s’aguantà en el respatller de la cadira i aquesta seguint al miol donà un tomb i el gibrell i aigua pararen a terra, l’aigua corrent pel trespol de guix i el gibrell fet unes quantes dernes, testos o padellassos escampats i ell al terra remenant les mans per l’aigua que seguia com pixarada un inconcret destí. La crossa abandonada abans de la operació i recolzada en la cadira, també va ballar fins quedar estenallada..
Massegat, amb dolors en cames, mans i cos, el cap es va lliurar, però de la boca no li venia veu per demanar ajut al Llorenç que roncava encara en la última etapa de la dormida. El gat havia desaparegut al lliurar-se de l’ensurt de la cua que prou havia estarrufat per fer desaparèixer els mals esperits.
Es netejà la boca amb la ma. El guix mullat a demés de la brossa que el trespol allotjava, li havien posat un esmorzar prematur a flor de llavi. Com una tifa al costat del pixum es sentia.
paraules 365
