ELS LLORENÇ .- Nº 4 -
Escrit d'Antoni Fortuño - 30 - 6 - 09
- Això m’ho ha fet ella. Mai em va voler, li feia nosa i ara és venja. Ja ho deia el firaire. Ha trencat el seu gibrell, el que va triar per... Em volia mal, i ara,l’ esperit... Ho deia el firaire, hi ha veritat, molta veritat en aquell home.
S’aixecà com va poder, ajudant-se amb recel amb la cadira. De poc... De res és podia fiar... La crossa com dormint sense respondre a l’invitació de que vingués a complaure’l. Que es sabia ella. L’havia abandonat i ara es feia la repelosa., com si li digués.
Jo no em mouré si no vens tu. Que també tinc el meu orgull... M’has abandonat i ara voldries... prou faig de suportar-te, per que et repenges que déu n’hi do.
Va anar per collir la gaiata, el peu li rellisca en el sol lliscós i de poc torna a besar el guix.
Guaitava el gat negre com volent contemplar la pel·lícula que es portava el vell. Un meu de commiseració li va sortir de la gola com fent-li saber que el perdonava de la xafada de cua, ell recordava que les molles de pa sucades per anar al seu ventre sortien de la ma d’aquell home... Pensava ara, anar a embocar un ratolí i deixar-li al seu davant en senyal de submissió, però el veia tant enfeinat en el desgavell.
Els padellassos del gibrell podien posar una llosa i que el vell retornés a terra. La gaiata que no ajudava i la cadira es mostrava insegura. Decidí deixar de pensar en el vell i retornar a vora el foc, ara tot cendra després d’una nit de crema, i llepar-se la cua encara amb el dolor de la peuada.
Mig saltant els testos, arreplegant-los amb els peus, fent camí segur per al seu insegur caminar
I fent de la cadira com una gaiata de quatre potes, anà avançant fins aconseguir arribar a la barana de l’escala. I collir la seguretat d’aquell tros de fusta.
El ruc, baix l’estable, bramava amb deliri des de que el soroll produït damunt d’ell qui no diria que pensava en un atac a la seva intimitat despertant-lo en hores intempestives ...
PARAULES 363
....................
Escrit d'Antoni Fortuño - 30 - 6 - 09
- Això m’ho ha fet ella. Mai em va voler, li feia nosa i ara és venja. Ja ho deia el firaire. Ha trencat el seu gibrell, el que va triar per... Em volia mal, i ara,l’ esperit... Ho deia el firaire, hi ha veritat, molta veritat en aquell home.
S’aixecà com va poder, ajudant-se amb recel amb la cadira. De poc... De res és podia fiar... La crossa com dormint sense respondre a l’invitació de que vingués a complaure’l. Que es sabia ella. L’havia abandonat i ara es feia la repelosa., com si li digués.
Jo no em mouré si no vens tu. Que també tinc el meu orgull... M’has abandonat i ara voldries... prou faig de suportar-te, per que et repenges que déu n’hi do.
Va anar per collir la gaiata, el peu li rellisca en el sol lliscós i de poc torna a besar el guix.
Guaitava el gat negre com volent contemplar la pel·lícula que es portava el vell. Un meu de commiseració li va sortir de la gola com fent-li saber que el perdonava de la xafada de cua, ell recordava que les molles de pa sucades per anar al seu ventre sortien de la ma d’aquell home... Pensava ara, anar a embocar un ratolí i deixar-li al seu davant en senyal de submissió, però el veia tant enfeinat en el desgavell.
Els padellassos del gibrell podien posar una llosa i que el vell retornés a terra. La gaiata que no ajudava i la cadira es mostrava insegura. Decidí deixar de pensar en el vell i retornar a vora el foc, ara tot cendra després d’una nit de crema, i llepar-se la cua encara amb el dolor de la peuada.
Mig saltant els testos, arreplegant-los amb els peus, fent camí segur per al seu insegur caminar
I fent de la cadira com una gaiata de quatre potes, anà avançant fins aconseguir arribar a la barana de l’escala. I collir la seguretat d’aquell tros de fusta.
El ruc, baix l’estable, bramava amb deliri des de que el soroll produït damunt d’ell qui no diria que pensava en un atac a la seva intimitat despertant-lo en hores intempestives ...
PARAULES 363
....................
