19 -- A VEURE QUI HO PAGA.

31 – 10 – 08 --------POSTRES.- Clar que l’ha deixat l’escrit, si no pensa en res més el politiquet.
Us contaré una historieta que segurament va ser veritat. Al veure – en el record -el llibret de paper de fumar m’ha vingut a la memòria i us la vull contar.
En un gran poble, on un compte superb manava els ciu- tadans tots voler recollir en un llibre totes les obligacions, deures, preceptes,costums, etc. que rondaven per allí dispersos i al recollir-los en un sol plec podrien ser repartits entre la ciutadania per que sabessin a que atendre’s en cada cas.
Sortiren prohoms i persones assabentades per recollir, esmerçar clars els conceptes i fer-ne un recull,com deia un llibre ple de l’experiència obtinguda de boca a boca per tots els veïns.
Ho consultaren al gran compte i ell no trobà cap però, però els digué: - Feu, feu, a veure qui ho paga...
Es posaren a treballar amb zel i les pàgines plenes del esborranys se les consultaven entre ells per si alguna paraula fallanca es colava en tants articles com hi empraven.
Quan ja el consideraren completament acabat el posaren a votació integra entre tots els vilatans,
Ningú hi trobava cap fallo ni error per més que el repassava i varen votar fins els impossibilitats per la responsabilitat que allò duia a la població. Saber-ne els drets i obligacions encara que no més fos ja era un pas endavant en sentir-se segurs.
Clar,tots volien el cos del delicte, per guardar-lo, fullejar-lo i en tot cas presentar-lo com a mostra en qualsevol querella que pogués sorgir com fins ara havien fet amb tots els preceptes que tenien de paraula.
A una impremta volien presentar el llibret per que en fes exemplars per tothom, per que cadascun d’ells copiar-se’l podia ser motiu d’errors, feina, etc.
El pressupost que els presentà l’amo de la feina, els va semblar una mica pujat de to. I una comissió quedà encarregada de parlar amb el compte, al fi i al cap tot això era per que el poblat seguís en pau i concòrdia entre les dos bandes : l’amo i els súbdits.
L’amo no els rebé amb bona cara i els digué de bones a primeres : - Quan ho vareu començar a fer ja us vaig dir – A VEURE QUI HO PAGA. Per que jo no el necessito, sou vosaltres que voleu eix gasto
I qui fa el gasto, paga.
Prou es desferen en consideracions, de que si ells els pocs drets que es recollien eren per imposició del magnat, etc. Que no eren lliures ni... La cançoneta encara es sent en aquell poble i de generació en generació és va oint, però l’amo no canvia , - Ja prou us dono del que vosaltres em porteu...
Això de les barraques i dels llibrets de fumar ja fa temps que son al cementiri, però encara algú pensa en com pagar el LLIBRET ... Sabeu si de llibret en ve llibertat? Aleshores, qui sap si el llibret fa por per les conseqüències.

19 -- RECORDANT UN PAGÉS, EL PICANDO.

Caricaures de la guerra.-gener 1919.
1ª vinyeta .- L'àguila bicèfala austrìaca ha trobat al seu dominador.Creia que el seu dominador era insignificant i que el podia vèncer amb facilitat i tingut que cedir-li camp.
Al final de la lluita fuig desplumada, malferida i perseguida pel seu vencedor. - del New York Herald de Nova York.
2ª vinyeta.- Primer us heu de posar un uniforme per participar en la carrera. - de Evening Dispack de Columbus.
3ª vinyeta - El odi alemà.- Vull destruir Colom, els descobridor d'Amèrica. - de London Opinió de Londres.
4ª vinyeta .- Les subsistències en Anglaterra .- La despensa està sempre plena gràcies a Rhondda i així podem menjar i ahorrar quelcom. - de John Bull, de Londres.
5ª- vinyeta .- La lluita contra el temps.- No es pot evitar l'avançament de la maneta gran.
- de John Bull de Londres.
--------------------------
29 - 10 -08 .......POSTRES.- El politiquet encara a la barraca assegut al seti descansant. S’aixecat tot decidit i fora en un recó ha canviat el suc de les olives. S’ha quedat mirant un cep amb la soca com la cama que fa molts anys va veure des de eix mateix lloc com una pedregada el va deixar sense raïms, pampes i sarmentes, com un sant Cristo, solament la soca i les branques, tot el demés pelat. Aquella acció del temps li canvià el seu viure... No volia recordar-ho. Ara el cep ufanós amb la carrega com si fos jove esperava l’hora de brindar el seu sucós fruit
Ha tornat a dins. Ha recordar al Picando, un home que amb ell va passar el trist moment de perdre la collita, el diner del any. No sé com ha mirat aquelles mans d’aquell home bonhomiós que li ensenyà els secrets de la pagesia. Dic les mans per que ha recordat que fumava i es feia les cigarretes ell mateix.
Treia la petaca on hi tenia acoblat el llibret de paper de fumar,( marca Smoquing, de textura vermella deixant sortir un a un els fullets de paper). En treia un i se’l posava collit pels llavis mentre a la ma i escudellava el tabac. El col·locava amb esmer damunt del full i el cargolava amb un tres i no res. Ensalivava i ja era a la boca. Com si ho veiés. Amb el pela dits, un metxer de xispa i un cordó que aplegava el foc encenia el cigarret. La primera glopada de fum semblava una locomotora. No se’l empassava. Però al cap de dos o tres xupades l’olor del tabac era ocupant el lloc desplaçant l’aire net.
Set o vuit minuts li durava. Quan ja la punta del foc arribava als dits, el tirava a terra i amb l’avarca l’apagava. Els dits en contacte amb el cigarret ensenyaven el color groguís marcat en les emprentes.
Tot seguit agafava la catrana i amb les dos mans la enlairava i pel canut de canya amb romer o timó per que no ragés massa, sorgia un rajolí que durant més d’un minut entrava en la boca del Picando. Tot era trencar l’encís del rajolí i del seu interior sortia un Ah...!!! de satisfacció i una alenada calenta.
Es fregava les mans i ajudant-se d’una d’elles emparada en el seti plantava el seu cos per retornar a la feina deixada i que sols haver passat un quart ja els esperava de nou per reemprendre.
Deixarem la historieta que ara comença a escriure per demà. Sembla que el llibret de fumar vist, amb els ulls del record, en les mans del seu mestre li han revifat noves sensacions sobre la actualitat. No l’importuno i desapareix-ho, demà segurament trobaré el paper on deixa la seva nafra.

18 -- L'ACORD, PRIMER UN BON ACORD. --gràfic 1919

Segueixen les caricatures gener 1919 , recollides pes el meu pare.

1ªvinyeta .-El conveni alemà -russ.- Així fins al fi del mon.- del Mucha de Moscou.

2ªvinyeta.-El militar al prelat.-Diga al Papa que impideixi que ens bombardeigin la

Entente mentres nosaltres bombardeigem les iglèsies de París.-

del Passing Show de Londres.

3ªvinyeta .- El vertader bolxevisquisme. del Evening Expres els Angels.

4ªvinyeta .- El pes dels aliats aumenta en el moment crític .- National News de Londres.

5ª.- Una frase de la Iliada - Aquiles ha permés que el seu cor conservi

durant molt de temps el rencor i l'odi.- del Passing Show de Londres.
--------------------

26 – 10 - 08--POSTRES.- No cal dir que a la barraca on és el politiquet resguardant-se de la calor,hi han uns quans setis per posar-hi els culs en repòs. Bé, algun ventet fluixet els ha ensucrat de vegades i ha socarrimat la fusta dels setis de troncs d’ametller que varen tenir la malastruga de morir-se i buscant-los-hi una continuïtat en sa vida, els tallaren a mida pel servei a fer.
S’ha assegut en un d’ells i de cara al foc. Se’n en recorda que quan la guerra uns soldats – ell era petitó – estan de cara al foc de la casa, deien: Esto parece missa... todos estamos de cara al altar -. Però ell com si estès ara entusiasmat mirant la tele. No hi havia foc,foc i no en calia, però el seu magí veia un polític que parlava. Ha agafat els estris i a fer cal·ligrafia... Com si oís la veu...

- El que compta és l’acord, el bon acord, no el temps ni el dia.- Ha continuat el politiquet escrivint.
- Si es fixa una data és per complir-la – gargotejava sense alçar el cap.- Fa quatre dies que aquest ens marcava la data de la Independència i ara, ja ho veiem, ara diu que la data no importa, que el temps no compta – com que en tenim tant de temps per a perdre,... i si el perdem, qui el paga aquest temps?- no compta el temps, però si la il·lusió, segurament, mentre esperem el dia. Ai, fills meus, quantes imbecil·litats hem de suportar.

En canvi d’altre diu que si que compta el temps, que d’aquí tres mesos – sembla lluny, però fa quatre dies que varen complir i per la data de fracàs ho havien fixat fa dos anys -.i s’ho han pensat més bé i ho deixaren en via morta com els trens quan esperen ser carregats o descarregats.
Fins fa res, dos dinars pagats per algun descuidat, deien que comparegués l’amo del xalet a defensar i explicar a consciència per que no s’havia complert el termini, i ara, una vedette que tenen per allà a l’Albereda l’agafa’t pel braç, li ha fet un petó sucós a la galta endurida per les inclemències del temps i ell s’ha suavitzat i ha dit, si me’n dons un altre retiro tots els càrrecs, ella, que no l’hi en ve d’un ha mirat el Sol hi estampant-li dos fresons a la cara ha dit : - Ves a veure el Sol, ves... -. I el ferreret tot envanit pels petons ha pensat que el premi era per ell ara. Abans, l’amo havia necessitat un xalet o masia i la vedette amb la mateixa gràcia havia fet el paseillo i, ja està...: - Ves a veure el Sol, ves... -.
I que en va treure, aquell bon xicot? Un pentinat més llustrós, copets a l’espatlla, què guapo que ets, fill meu, au, ves cap a casona a dir-ho a tots, majordoms, conserjes... i moltes promeses que després la travessa es va cuidar d’anul·lar, que ja ho sabien, res, trencar la unitat de la famìlia com passa ara... I això que tots deien Jo, no eh, jo no. No he fet ni el saltiró de la cardina i ara voleu que... No hi penseu en mi... –És com allò de s. Pere que no negaria a l’amic, i mira, tres vegades, segons diuen els llibres, i ja sabem que un altre per una quants petons posats a la bossa de cuir, va trair al qui li donava feina a la barca.
Ara, que no ens diuen que el traïment va ser l’acte que va desencadenar el que obtinguéssim la redempció de tota l’Humanitat, que aviat està dit. No sé si el trair la unitat volguda, esperada, votada i consensuada ens portarà la vertadera redempció. Si que tots sabem que fa quatre dies, el resultat de la venta de la masia no va aconseguir el desig proposat, ara la desunió, si. Per que vendre un xalet, val dinerons...Potser, fins algun càrrec important, però tot es marioles – vull dir aigua i un raget de vi per dar-li color i gustet, que si et descuides en el temps, fins agroset -.
Per molt que diguin afirmativament o negativament segons la mentida que ens volen endossar, el temps és temps, ara, quan no es té rellotge i esta núvol i no es veu el Sol,... – Per això els diuen ves a veure el SOL _ BES ... -,potser un s’ha de resignar i dir qui dia passa any empeny.
Si el demés equip està unit, no passa res, ja el Helenio Herrera,- coincidències, fatals – deia que es juga millor i es guanya encara que te’n falti un... O si no vareu veure l’ALMERIA....
Bé, la fossa està oberta, sols falta tirar-hi el cadàver i colgar amb terra...
Ell no para, sempre té tema. A veure que ens espera. Ah, poseu-vos d’acord i no vulgueu ser el més guapo, que els altres no ho son lletjos I si ho allargueu a qui tocarà fer pota de gall d’aquí a tres mesos ? sigueu persones i tracteu-nos com a persones, no com a imbècils que ens creiem tot el que dieu. No veieu que la pròxima votareu vosaltres sols, tontets... Jo ja reconto els vots... Us tracto tal com ens tracteu vosaltres. Les pedres de molí son molt grosses, llogueu picapedrers i a la feina... Ja sabeu que el gos BURDA i si hi treu la R podria ser un BUDA? I aquest personatge deia als seus monjos Feu el que feu, si llegiu, llegiu, si mengeu, mengeu, si camineu, camineu, aleshores arribareu a la perfecció. No a ser rics de diner i poder... Caminant i bona lletra. Au, fillets, que vostra mare- CATALUNYA – estarà contenta... NI M’ESCOLTEN, TENEN UNA AMETLLA PER PARTIR-SE EL GRA I TOTS VOLEN SER ELS PRIMERS DE DAR EL MOSS.

17 -- retrostectiu --LA TOPINA DEL RECAPTE. -- gràfics 1919.

Gràfics del 1919.- Caricaturas de la guerra - 23 - febrer - 1919.

reprodució de diaris anglesos, russos i nordamericans.

1ª vinyeta.- La munició més efectiva son els projectils de plata - Lagle - Brooklin.

2ª vinyeta.- Bons consells econòmics .- London Opinion - Londres.

3ª vinyeta .- El guarda.- Cuidado amb tocar aquesta fruita - Dail News - Dayton.

4ª vinyeta .- Sacrificat per satisfer al poble - Port Dispatch - Columbus.

-----------------------


POSTRES .- El politiquet, cansat d’estar al sol se’n ha anat a la barraca. De parets de pedra seca i teulada de deu canyissos i teulada de teules, molt ben feta, fins una porta i en un recó menjadora per dos animals i en l’altra paret una fumera per poder fer foc dins amb garanties. Potser que la feren els avantpassats i es conserva com el primer dia. En una prestatgeria a la paret prop del foc hi ha objectes que es feren servir quan ja des de bon matí necessitaven el recer per tenir abric del maltempsades i de la calor al estiu. S’ha mirat un topí gran de cul petit i panxa de prenyada que coïa menjar per afartar a dos o tres comensals. També hi ha plats, culleres, forquilles, ganivets... Al veure el topí li han agafat ganes d’escriure i traient-se del butxacó un paper i boli ha deixat la seva empremta.
Vaja, vaja. Abans de que et xafin, topina... Saps que em passa per la clepsa? Que quan estàs pleneta del bullit com carn d’olla, és a dir, el famós recapte, representes tot el capitalàs que recapten los de la virgen de la Paloma. Ja en saben ja. Aquí, tu n’erets sabedora, et trèiem del ventre tot el contingut i el repartíem per saciar la gana i quedar satisfets. Aquells plats de la S, grocs, amb els que podies rompre les ametlles llarguetes i la seva cabuda era d’ atipar al que el collia a seva ma, repetir era de grans ventres. Res que tenir el plat ja et satisfeia...
Ara, els han donat un plat ( l’Estatut) que si els cau se’ls romprà i a miques, santa verge i mare meva, Qui el tornarà a arreglar...
Diuen els polítics que tenen el plat i ben agafat, però de que serveix si no hi poses recapte. Diu que els han posat una mica de suc, ara que per arreu hi ha aigua i quatre grans d’arròs, un trocet de trumfo, quatre cigrons contats i un tortet que han tret de la gerreta... i que no els caigui el plat de les mans, que no hi posaran més fato. Una misèria... A de més fins ara tenien la cullera del vell plat, però ara, per que puguin triar els cigrons, trumfeta i l’arròs, res , els han facilitat una forquilla i el suc, doncs, que se’l beguin a morro..., i que no es facin morraxelles. Si, home, si. Es allò d’ un plat i una forquilla per que triïn, per que amb cullera, algun de vivales que sempre n’hi han, ja se sap, palada va i palada ve i net
Abans de que acabi l’any ja estaria netet el plat, no, que tot això és com una casa que a fi de més no més queden papers d’embolicar el formatge i algun rosegó, res de coques i pastissets.
Que no se’ls rompi el plat i que el parin amb respecte, que no s’enfadi l’amo i tapi la topina. Per que amb el topinassos que fan,podria ser que algun malvat, no més per fer mal xafés la topina i algun cuiner ja vindrà a reparar les greuges.
Li va ve això de veure les coses de l’antigor. No sé com s’ho fa, però en troba profit per tot. I si el deixessin a ell repartir el recapte? Com que és un home bonhomiós... seria una bona proposta, per que sap el que necessiten tots, que abans va ser el que portava els pistrinc per que tots quedessin satisfets. Fins la topina se’n recorda. Ai, topina !!!

16 -- LA RODA DEL NEGOCI -- gràfic 1919

Gràfic del 1919.

En aquells temps també hi havia converses entre els grans carabassots.

Aquí, al nostre país, es veu que de carabasses bones per fer farinetes no n'hi havia

de prou gustoses i es clar no eren a la taula.

Encara que ha millorat bastant, es veu que no volen barreges...

Ells saben el que fan.

No sé si a l'hora de pagar el pato acompanyant la carabassa, ens

deixaran pagar el mateix que ells o ens faran descompte

o ens pujaan la cuota, que tot pot ser.

---------------------

POSTRES.- Avui, el politiquet, sembla que està més raonable. Té un disbarat de papers escrits, que jo no sé com s’ho fa, però amb cinc minuts que te’n apartis, ja té un parell de pàgines escrites i bastants son aprofitables, encara que els seus criteris son com flams al bany maria, que amb qualsevol cullereta te’ls pots menjar. Es un artista, per que amb alguns hi posa ametlles trinxades o nous, a d’altres trossets de poma o préssec i fins alguns un xorret de chartreuse, brandy, ... coses seves que després li agraeixes.

Avui li ha pegat per la Crisis altra volta i ja ho veure, llegiu, llegiu.
La Crisis qui se’n adona més aviat de que s’ofega i que no pot respirar per que l’estrenyen de tots costats és la construcció. Un motor de la Economia que deixa a l’avió amb un motor menys i així com pot enlairar-se... Res, és com l’Estatut que no pot prendre vol, per que li falta el motor del Finançament. Com més amics més clars. En la construcció la disbauxa ha set de llibre d’universitat.

Era el negoci. Però si un negociant per fer la roda, que després explicaré, necessita 1000 euros( per fer-ho fàcil) i tot quant fa servir puja el preu i ell no pot vendre, haurà de desfer-se de patrimoni per fer front i si la bombolla continua i ell construeix però no vent al ritme desitjat, entra en el col·lapse.

Això quan és un o dos entre cent, passa poca cosa per que els arbits ( bancs, caixes) es tiren al damunt i rebenten el gra, supura i el pus i una gasa i a netejar... La malaltia no és epidèmia, però quan és declara això que fa por a tots ( bancs i caixes, principalment) Que fan els jutges del cotarro ? Quedar-se els edificis ?

Bé ho se prou. Ells tampoc en tenen prou per fer front a aquella invasió com el dia D i hora H, Allargar els terminis i que vagi surant la cosa, i com un rosari després del primer misteri ve el segon, i dels de glòria passem als de goig que és quan tot està sa, i quan es declara la guerra a resar els de dolor i mirar de poder arribar a les lletanies per que aleshores som quasi a bon port.

La roda del diner que jo entenc, és fàcil si tots els components funcionen mitjanament bé. I és difícil quan el fallo no és pot controlar i els arbits han d’arreglar-ho. En qualsevol negoci es segueixen aquests paràmetres : primer comprar( amb crèdit o per dipòsit propi), segon construir, fer, tercer vendre i cobrar ( si, les dos coses juntes. Fora desgavells) i quart PAGAR. I tornar a començar.

Quan falla un esglaó, ja hem begut oli. Si ets dalt de la figuera que no se’t trenqui la rama que et sosté. I si es trenquen moltes rames,la figuera què?A tornar a brotar de nou i això sabem que tarda abans no fa figues i les pots vendre i fer calerons.

No estava acabat, crec que s’entén el que vol dir. No se si va ser negociant el politiquet, ni si va llegir cap llibre que l’assessorés o qui sap si dins seu és un professor autodidacta. No he entrat en el seu hàbitat. Jo sempre l’he conegut com un ser vulgar que diu coses vulgars. A la seva manera, També, però n’encerta més d’una. Avui ho diu amb to de doctor honoris causa. Que duri.

15 -- RETROSPECTIU -- NADAL, GASOL. JJ. OO. PEKIN.

Seguiexo amb el gràfics recollits per el meu pare del any 1919.

Sileno, dibuixava i escrivia sobre la vacuna.

---------------------------------

Retrospectiu : tres entrades de Postres,

POSTRES.- Ho he sentit per la Tele quan el manacorí s’ha estès a terra. Els fallos del contrari també conten...
El Nadal, que el politiquet sembla que li diu L’ADAM, - no, jo, jo li dic l’Adan – ha ventilat la sort del Djocovic – me costa de dir – que ja molts dels A POR ELLOS, posaven llums de ganxo i espelmes de cera beneïda als Sants Innocents demanant clemència i que una relliscada del contrari o el que li vingués a conte, com un flash llençat al ull esquerre del jugador el fes cloure les parpelles i fallés la pilota... Res, coses. Com si els contraris no poguessin guanyar. Però com que ni han que llancen bales com si fossin petons, algunes fins arriben al cap i al cor de l’estimat contrari.
A això dels JJ. OO. l’hi haurien de posar dos PP entre mig, que digués Jocs Professionals Olímpics. Per que no hi van criatures sense experiència, no, i pagant-s’ho de la butxaca, que va !! Son ja crescudets i encara que porten poca roba, no son poca roba... Que us creieu. Son la flor i nata del professionalisme, no qualsevol passant de notari, ni procuradoret de tribunal o pageset que guarda vaques i allí toca el flabiol o la gaita,....
Ara, a veure si els Gasoils i benzines del Basquet, els hi fan creure als negres dels Estats Bullits, que els ompliran els dipòsits dels Chevrolet i Fords, amb la reserva inclosa i si demanen fins una garrafeta de regal i aquests negres que son el rovell d’ou d’aquest joc, fan el distret i veuen la cistella de NADAL en ves de la CAN –ASTA del TORO i es posen a menjar neules i torrons de XI – Xona - coses dels xi-nos d’Ala Canta – i ben entaulats amb la copeta de Freixenet i Codorniu s’adormen una mica.

Ara, si es deixen enredar, quan retornin als Estats Bullits els rebran, ben traduït al seu idioma patern, A POR ELLOS... Per que tot potser, però aquests que defensen les consignes del GEORGE, als JJ. PP. OO. potser, que si perden els fan rellevar als de la dona del president, la GEORGIA, que diu que ni han molts allà a on van fer la guerra, al tavernuxo de BAGDAD o els envien de cop amb una manta i un canó allà al RAS – (del) PUTIN... Que tot potser, tractant-se de gent que ho pot fer tot. Que estan vacunats del BE i del MAL que ja és molt. No sé si al SAM arranca preguntar-li si el deport és cosa
de porcs... Ja ho diuen que el diner embruta,... Ara qui no vol el diner? A ningú empatxa.
Avui el politiquet em diu sens dir-ho, Ja me les pagaràs... Ja em cauràs a la ratera.
Ningú vol que li prenguin el protagonisme, el fer-se veure...

POSTRES.- Mireu que l’hi he trobat al politiquet damunt la taula del hort. ..
Tot això dels Gasoil i les benzines no ha dat resultat,noi, aquestes propostes...no en facis mai més cap més. Ells van amb avió i gasten querosè.
Si que son negres, però no ho veuen negre. Esclaus, sí, son l’es claus de obrir i omplir cistelles o canastas a dojo, no els ve d’una i mira per on s’han fet l’arròs i les costelles després a la brasa, que amb un cop de bigoti les netejaven.
Els nostres,sort que ja vestien de vermell i no se’ls notava a la cara, però la rojor, de vergonya, ni que haguessin estat el primer dia de platja i sense olis de fer marxar la mosca negra que es veu que no és patrimoni del Ebre, per que allí ni havia un bon arreplec i per molt que les mans anaven com ventiladors per aixerriar-les, elles, les mosques negres, pesades, a fer la seva feina, fer la punyeta als del crit patriòtic de A POR ELLOS,
Clar que hi han anat les mosques A POR ELLOS, i que no han buscat ni el GOOGLE ni BABILONI, ni... per traduir-ho al anglès, aquestes mosques son internacionals de llengua, no son com els d’aquí que sols poden parlar l’idioma del MANIFIESTO que ara diuen que el canten dirigits per la dama grossa de veu florida i punyent. Si és veritat, que li esborrin el nom que és patrimoni nostre, de la nostra muntanya de cultura i tradició... Res més... Fotre !!
No se si és venjança o que, però avui està enfadat, segur que se’n va a dormir sense veure el partit del Gamper, pensa també que els argentins per molt juniors que siguin poden fer boca...
Dormia ja el politiquet quan ha acabat el partit de catalans – alguns n’hi havia al camp, per que ara els equips son com l’Arca de Noé – i argentins. Demà quan sabrà que els hi anat pels pèls...bé, el gol del partit l’ha fet un que va pelat i que el volien pelar i ara, resulta que pelat i tot es queda a pelar taronges.
A veure si en pela més que l’any passat. Sembla que ha esmolat el ganivet... A veure.
-----------------------


POSTRES.- Ja preguntava el politiquet com havia anat tot lo del Gamper. Em penso que s’ha alegrat per aquest noi del Camerun, el veu un caràcter de jovenet que no sap encara on va, té el biberó a la boca.
Ja ho diu ell que avui està ben dormit, però al regar les tomaqueres ha vist el que no volia veure i ha canviat d’humor, de content i alegre a repelós i enfadat. Escolteu-lo
Des de que no el varen ajudar els companys que ara s’han fet fusos, dic, no l’ajudaren a collir el premi per quantitat de gols, no els hi perdonà i es feu com ells, mig desagraït. Que li posin un mestre que li ensenyi a driblar el porter i ja veuràs com farà pam i pipa a molts.
L’Adan també va guanyar, s’ha erigit el primer. Que pensi, que això pot durar, que la mentalitat la té ben cultivada, però que es miri al Federer i a un reguitzer que es varen trobar igual i ja baixen les escales per l’altre costat d’on es puja dalt de tot.
De moment, que cedeixi, com altres podrien fer si ho obtenen, la medalla d’or. Aquí al centre del país en fa falta d’eix preciós mineral tant apreciat i si es pot mitigar la Crisis, doncs, qui sap si es el que els fa falta pel Finançament de l’Estatut, que sembla que està tut.
Ara, aquestos del govern ja saben que les negociacions al dia o al cap de mil anys deuen tractar als contrincants com sempre han fet, un rosegonet col·locat a la punta de una canya, per que l’agafi el més valent i ja tornareu quan tingueu gana. Això és com als bens que si els dones tot l’alfals que et demanen, després no es mengen l’herba del camp. I per altra banda si ho concedeixen tot, tot, tot, com que no caldria anar a agenollar-se a la verge de la Paloma, ja no dependríem del centre neuràlgic on es couen les coques i com aniríem a parlar espanyol del Manifesto a Madrid si podem banyar-nos parlant català a les nostres costes.... A demés quan vindrien a tocar els peus a mar, serien, en tot cas, invitats, no l’amo que disposa. Compreneu, fills meus, polítics del cor, que faríeu vosaltres si tinguéssiu el bossot?
Ai, mare, aneu a fer un curset intensiu a casa del amo. Ja sabeu que sort de l’amo teniu l’escó al parlament ( parla i ment - mentir) i al Senat ( tan –és – tant l’hi fa) Sen foten de tots i de tot. L’immobilisme i centralisme els tenen a l’altar major
Que es posin les piles els polítics i que no els passi com als del setembre aquell gloriós que tots eren uns, que tots varen dir que si i va resultar que el barber amb la maquineta digital, per que ara això de la brotxa i navalla no és d’aquest segle, els va posar el pel a la parisién per que anessin de moda.
No en feu massa cas d’aquest home, que li han agafat les tomaqueres allò de la fulla arrugada i se li assequen i no menjarà aquest fruit tal com a ell li agrada, collit de la planta. Que bo és !!!
I si ha dit alguna veritat, dissimuleu, ell rai que és un personatge vulgar, ningú gosa posar-li algun comentari... A veure si ho feu vosaltres que no costa tant, eh?

POSTRES.- Escolto al politiquet que sembla que parli amb un castellà que no és ni del Manifesto, ni allò que s’hi assembla. Escoltem : - JO tengo el pito . JO tenés el Ronaldinho. XO tango el partidinho. I todos contentinhos... Ja, ja, ja...
Deu parlar del partit dels argentins, que tenen la plata, al Mes Sí, al Riq amb mel , que els equips espanyols el van enviar a nadar, i al que volien llogar els polítics quan no plovia, l’Agüero... I dels brasilenys que tenen el braç incorrupte del Rony però les cames ja necessita crosses i ben reforçades.
I ara diu que als brasilenys per perdre els faran una estàtua de bronze per que tothom se’n en recordi. En canvi als de la pampa, encontres de plata, per que ja tenen el gran riu, els donaran MEDALLES.... possiblement D’OR. --------------------- Amb tanta falta que fan aquí a la pell de toro, però mira, haguessin concursat i... ho tindrien quasi segur, i fins els Pirineus els haurien rebut amb petons i abraçades. I es que aquí en fan falta de medalles d’or i si poden ser beneïdes
per algun frare, doncs millor, així podríem resar-hi i qui sap si un miracle es diposita en les arques dels que ens varen prometre medalles d’or si els deixàvem tot el personal per guanyar medalles allà on els pecats els diuen pequins. I és que si no ens ho donen el que varen prometre, que està davant notari i... doncs, es que pobrets, tenen moltes obligacions que els han sortit amb
això de la crisi. Ara s’arrepenteixen d’haver esborrat un fotimer de les contes del votants, afavorint-los. Res, perjudicis que un no hi pensa... Però ara els diuen que varen comprar indirectament molts, molts vots,i que tots, això si, son del amo. Es veu que havien posat una fàbrica només per ell i li recriminen que la posés aquí a prop de la costa brava.
Això de que no pot menjar tomaques crues collides i després de la primera mossada, es treu el saleret de canya que porta a la butxaca i les sale i diu que son..., crec que l’afecta una mica i ja ho veieu sembla un escrit, amb diferències, del Saramago... Res, perdonem-lo. Amb la sulfatada que ha fet , potser les ressuscita i torna a caminar com Déu mana. Que així sigui.

14 -- HEM TORNAT A REUS -- GRÀFICS DE 1919.

El corresposal de la part superior escriu : Los monàquicos desmoralizados se baten en retirada

hacia Oporto...

El corresponsal de la part inferior escriu : Los republicanos batidos se retiran desmoralizados hacia Lisboa...

SILENO en el 1919 dibuixava i escrivia a peu de pàgina : Informe de Portugal.- que son verdad o mentira - segun el corresponsal - y el cristal con que se mira.

--------------------
Post retrospectiu.- Ahir varem anar a Reus. L'escrit és d'una altra vegada

fa uns mesos, però tornar-lo a escriure seria calcat a aquest.

POSTRES.- Anar a Reus de compres amb la famìlia, no és cap cosa sensacional, però si que poden passar coses que de quedar-te a casa no les hauria experimentat. Avui m’he deixat el politiquet barruntant les seves lliçons i he seguit a mestressa, filla i dos netes.
Molts homes s’avorreixen anant a tocar i emprovar-se draps les femelles, a mi no m’afecta massa, sols presència.
Cap aquí, cap allà, doncs a seguir la processó.—Molt bé, m’agrada molt, que bé t’està. Algunes frases complementàries que s’han de dir no massa fort, sí en moments adequats.
Jo a seguir i mirar. Els carrers semblen que hi hagi una estornellada volant. I com els moixons verdaders, no xoquen. Uns cap aquí, altres cap allà, però ni un rosec. .. Una botiga, un altra, al fi entrem i jo trobo un seient en una peanya que suporta tres maniquís, una quasi m’acaricia els pantalons, jo tranquil, no em moc, sols miro davant com una noia remena penja-robes fins que, zas, a terra un i fa el distret, camina per el rogle i quasi el xafa, però ajupir-se i plegar-lo,res, altres que passen se’l miren, salten pel damunt com si fos una tifa, qualsevol ho agafa, així més d’un quart d’hora. Una dependenta que rondava per allí arreglant coses ha tingut la delicadesa de collir-lo, quasi un petó li ha fet el penja-robes, ella com si no li interessés fer actes amorosos amb un objecte com aquest, se la tret de les mans hi ha quedat com abans era amb els seus companys que portaven solament pantalonets curts per enamorar a les clientes.
Les meves dones no venien. Un aparador ensenyant títols de llibres volien que els mirés. Una parella de noies joves discutien que si llegien aquell exposat allí. L’has comprat? – No, me la deixat la Tere,- no sé qui és, deu existir .- Quan l’acabis ... He pensat, si val, el que val, sumant, el negoci del llibreter a fer aigües
Ara la processó continuaria. Calçat... No, aquest no! Ja en tenim.- Hem seguit. Els estornells volant.
Quantitat enorme. Que segueixes, ... Si, ja vinc, mira collarets i arracades per... Quantes rateres per les bosses dels estornells.
Me’n vaig a la llibreria.—Pren el mòbil . Serem per aquí. – Jo ho miraré als grans magatzems quan vosaltres buideu la bossa, així m’entretinc...
A la pròxima botiga... de roba he trobat un bon seient. Aquí és pot venir. Aneu fent. – A l’estona un nen de dos anys se m’acosta’t. – Que dius .- Dos anyets màxim com el net que ha quedat a cas. Això és francès. No ens entendre’m. Puja al banc, es planta i s’abalança al... –No, que cauries, no.- Ell, impertinent. – Vols un caramel ?- De la butxaca el trec. – És molt bo. No amb paper, no, desembolica’l, carnús. – Li cullo, bavós, li trec el paper, me’l agafa, té presa... Que bo...!!!- S’assegut. I, ta mère, ton germain... – S’ha perdut entre els estornells... Que fas Anton? – Dos noies rosses s’atansen.- Menys mal... Deuen ser...- Franceses, jo alguna paraula, elles moltes i Mercí, monsieur... Soms retruvée - ...
Ha passat el temps, les meves dones estimades contentes amb les bosses de roba i la bossa buida de calers, però contentes. Així rai. Anem a dinar.
Ja som als grans magatzems. També estornellada, pinsans, pardals, orenetes, caderneres, pastorelles... Aquí hi ha de tot. Fa impressió. Dus el mòbil ? – Si. Jo als llibres – No te’ls gastis que desprès no els llegeixes i el que portes potser ho necessitarem, que encara hem de comprar... – No, si jo, sols miro...Aneu, aneu... Mai en tenen prou, però qualsevol els ho diu a la cara.
A la primera estanteria he vist el llibre que la Jaka deia que havia llegit. L’he agafat amb ganes. Aquella sra. hi ha passat un bon ratet llegint... L’he obert. Bona lletra, llegible, com me’l empassaré...
Una noia d’uns trenta anys em diu jo l’he llegit, em va agradar, feu bona compra.—En tinc referències... Massa títols, ho compraria quasi tot... – No es pot. Jo a la biblioteca del poble els agafo. M’agrada llegir, i que us diré, faria falta un sobresou...—Jo vinc poc, soc de lluny. He vist un de l’Eduard Punset i potser deixaré aquest per aquell. ( Cara a cara con la vida, la mente i el universo.)—No us moqueu amb mitxa mànega. – Els llibres que fan pensar son els meus i sé d’aquest .. El vull per llegir-lo poc a poc. – És clar, això no és una novel·la...
Ens hem separat. Aquest autor el vaig conèixer de petit. Un noi rosset i cabell rissat com seva mare, cara rodona,un angelet en aquells temps quan el seu pare exercia la medicina a les Vilelles, Alta i Baixa, i he triat el seu llibre. A demés de lo que puc experimentar em farà recordar... Un llibre pot omplir de goig pagant un dineró. El meu germà deia que d’un llibre sols que hi puguis treure,, fins un bon record, ja et paga el diner que et costa.
Ja l’he començat hi he aprés més d’una cosa. La inversió amortitzada i em queda el record d’un home que vaig conèixer de menut.

13 .- SABATER - SAVATER -- COSES DE PARLA.GRÀFIC 1919.

Gràfic del 1919 que guardà el meu pare. - En la nota diu : En las últimas sangrientas colisiones de Barcelona, ha resultado gravísimamente herida una respetable senyora llamada Concha España. El dibuixant es firma SILENO.
--------------------------------------

POSTRES.- SABATER ,... SAVATER ?... Li he trobat un escrit al politiquet en un tros de paper mig arrugat, que naturalment posant-lo llis, he vist que tracta de sabaters. No és molt clar però amb la nostra paciència i amb els calerons de l’amo veurem de treure’n profit. Hi confio en eix personatge. L’altre dia que parlava d’un tal IAIO BOSSETES, a última hora vaig saber una frase del tal Iaio que se les porta, i jo al transcriure ni me’n vaig donar compte que era important, coses que passen. Deia així :
• El que dir de la gent dura vuit dies, desprès ve una cosa més important i l’aparta. Com que ja tothom ho sap, no interessa. El personal vol carn fresca per menjar i treure els ossos i donar-los als llops, porcs senglars, raboses i gossos per que acabin la festa.

Ja sabia el que es deia el Iaio. Ara potser és una mica diferent. Com que hi ha tantes notícies que volen la capçalera, tots els animalons no esperen els rebuigs si no que s’esmercen en pegar la primera dentelada.
Anem a la troballa que es refereix a sabaters.
En temps de l’antigor hi havia en els pobles oficis tradicionals que com les hisendes passaven de generació en generació. Molts cognoms son eixa troballa, veiem Fuster, Ferrer, Baster... que han seguit aqueixa línea també Compte, etc que potser ja no tenen el títol, i també Sabater o Savater
Que el calçat és i era important.
Com que jo ja m’he assabentat del escrit del paper, hi veig de que parla, us dic, de l’ofici de calçar els peus de la gent. En aquell poble hi havia en principi dos que l’exercien. L’un a demés del cognom l’anomenaven EL MUT , ell a la feina i poc parlar que les sabates no tenen res de polític encara que aquesta espècie en porti per no fer-se malbé els peus. Treballador incansable, poques paraules, atendre bé a la clientela que li venia demanant el favor, si quelcom deia, demà estarà fet, i cap a l’altre parell. Acumulava diner. Tothom a ell, era el seu lema de negoci. Poques paraules i bons fets.
Els antagonismes existien, sempre ha set. Uns partidaris del MUT, altres del SAVATER ...
Aquest altre, un xarlatà de mena, més firaire que res volia fer-se seu amb la llengua el personal, però les sabates, potser demà que tinc molta feina, es clar, de parlar, però tenia el do aquell de l’embadocament i sense clavar cap clau ni cosir el cuir com l’ofici demana, guardava la seva facsia
que el seguia més per la parla que per les sabates arreglades. Bueno, si no pots avui...
Així les coses arribà un ser estrany d’altre país, - males llengües diuen que si era xinés - això de la IMMIGRACIO no és nou ni cosa d’avui ni d’ahir, i, va començar a imposar-se. Aquest que amb l’ofici a la perfecció l’idioma no el sabia, però paraula que soltava el client, com si dugués un imàn a les orelles ja la tenia i a repetir..., res, que en quatre dies s’adaptà a la parla de totes les parles i com que el seu treball era ben rebut, la primera clientela que va començar a pirar del savater xarreta se’n anà al diríem xinés.
• Si un no té cap més sabates, no aniràs descalç, que no tot és catifes i les caques i pixums de gos... mira, i les pedretes és claven i et fan dir ... Saps què, per mi que parli, que els meus peus son els meus peus. He de pagar ... i escoltar i... res, a veure el ..., no, EL MUT no...!!!

El progrés que anunciava el savater xarreta era que tots parlessin com ell. Tenia el diccionari a la boca i com que ell se’l sabia tot, a parlar com ell.. El MUT, callat i a la feina, i el xinés, mentre el savater xarreta, això, xerrava, doncs a fer feina, a acontentar clients, aprendre l’idioma dels altres, que li feia quatre paraules més o menys i a entregar el calçat a l’hora i pistrincs a la butxaca, que aleshores encara no existia la pesseta, que ha desaparegut com deuria desaparèixer el xarreta i l’euro que ara tenim deu ser el xinés que no para...
Tot això m’ha fet reflexionar sobre certs polítics que s’encaparren en que tots parlem com ells. Jo parlo amb la llengua mare, i amb la que em van posar al territori,dos, i ara, m’he d’espavilar amb l’anglès – tres - que me’l trobo a Internet i no em diu, com que tu no en saps, doncs, mira ja...
Segurament que eixes persones politicastres parlen amb la llengua de sa mare, nosaltres podem parlar amb la de la nostra mare o som inferiors ?, jo sols sé que un polític ja aparcat, i molt estimat per mi, podia parlar amb la llengua del pare, el seu nom ho deia MARA:::GALL, però els altres, quin goig tenen a lo seu,que ho volen imposar a tots de soca i arrel. També als anglesos, al xinesos... ? Mira, això, NO!!! Clar, hi ha dictadures que no acaben amb un referèndum, per que amb una votació no s’esborra del cor i ment de les persones.El que els dic a les netes, que ja mig saben anglès, ( o sigui tres llengües ) comenceu a dependre el xinés, però no deprecieu la llengua en que els pares, iaios, etc us han estimat. La torre de Babel existeix, i la confusió que es pretén posar no té res a veure en que parla i cultura de cadascú convisqui amb les altres parles i cultures... Bé, també en les religions hi ha sabaters muts, xarretes i xinesos

9 -- NO CREIXEREM TANT.../ gràfic 1919

Mireu el gràfic que l'any 1919 va guardar el meu pare.

Era el mes de Gener i el titol conseqüent és refereix al Conde de Romanones, un politicastre

d'aquell temps pujant la difícil costa. Crisis davall i Autonomia.

9 – Retrospectiu -POSTRES. 12 – 10 - 08
- Amb això del Jocs Olímpics, el politiquet s’hi entreté alguna estona. Ha vist com el FEDERER, que sembla que ha perdut la FE en si mateix ( s’ha degut dir FE – DE –RES, no està mal la coincidència ), ha davallat enfront BLAKE.( girem-ho al revés i podem llegir E(h)- KALB i resulta que pel, ni un que prosperi, però li ha esquilat al campió de campions el partit i ja pots anar a veure la conta corrent a Suissa) Però si NADAL és el virtual primer del ranking, noi.? ( Bé, llegim, llegim al revés que també té mel i mató la cosa, figureu-vos L’ADAN... ja ja. Penso que aquest era segons algun escrit que varen trobar fa temps que el nombrava com el primer poblador de eix mon, jo no ho he vist, i creure sense veure és tenir FE... au, callem que s’adormi’t el politiquet)
El politiquet sembla que somnia. A veure si dura. Es troba en un gran jardí i hort. Vol asseure’s en un dels bancs que hi ha, però està brut d’immundícia. Gossos borralluts i gats amb ses miols inquisitius, es barallen hi ho deixen tot perdut. Les caixes de fruita que estan apilades sols contenen cosa putrefacta.
Tot es brutícia. Un lloc com jardí que es per descans i esbarjo i un hort per produir aliments nets es tot un desgavell, No sap com seure al banc, ja que com més neteja més s’embruta. Gossos peluts i gats esquerps fan ses necessitats sense mirar prim. Li ha semblat que un raconet de banc podia resistir la seva humanitat hi el cul ha quedat galdós. Una tifa fresca i melosa sa col·locat en l’eixarranca i la frescor penetrant li ha entrat fins les parts íntimes. Ha fet un bot i al despertar era davant de la tele i que el menorquí llençava la raqueta senyalant la victòria...
Era un somni que per predir-lo necessitaria una bola de cristall i el mag de torn? Ha pensat que els BANCS i CAIXES podien ser... Que tot això del DINER estava molt brut. Que si algú no s’hi posava en serio...Ai, mare !! No tinc cap Hipoteca, però el qui la té i no pot pagar..., Doncs, si la té a deu anys, la posarem a vint, que si ets jove encara seràs viu i encara tindràs arrestos per pagar per que no et prenguin la hipoteca, vull dir el pis... I si tots els que es troben o es trobaran amb problemes, i bancs i caixes es queden les seves hipoteques, vull dir cases, ... Com les vendrem tantes si al mercat en sobren i...
S’ha posat les mans al cap. Quins mals somnis. Tot per que Federer ha perdut i ell somniava que jugués la final amb el seu Nadal... Aquest partit li han robat.... COSES QUE PASEN... Ja ho dèiem que el temps de vegades també empitjora les coses.

POSTRES.- De vegades repetim i repetim fins que ens fem pesats. Aleshores, si preguntem al oïdor : - Potser em faig pesat...- . Ja podem creure que és una realitat que fins les xutes aplaudirien bevent oli per anar fines.
El politiquet creu que els diaris, revistes, teles, quan s’entesten en una noticia, no paren fins posar-nos-ho a la mollera, és quan ell certifica : - Renoi, que pesats, aquests tíos. Però ells no pregunten i demanen excuses, ells a la seva fins que tothom en tertúlies o en converses normals – ara que no pots distreure’t amb la cigarreta, ni amb el caragillo, per que també el conduir imposa els seus preceptes – s’entesta en parlar del mateix i semblen lloros que no saben dir res més que el poc que han aprés.
Si fa un temps els diaris fent-se ressò, anunciaven que el creixement espanyol per l’any seria el normal, ara ens deixen bocabadats i ens anuncien que allí on van dir que si, ara és que no. Ells sols fan que repetir fins al cansament el que els poders de la muntanya més alta els diuen. Si ens hem de queixar...ja sabem a quí.
Als poderosos que per acontentar al personal van rebaixant o pujant les cotes de la seva informació fent arribar el que convé a traguets de mistela dolceta o de vinagre suau. Així la gent va vacunant-se a poc a poc de la malaltia que com epidèmia – no em direu que la CRISIS és sols un CONSTIPADET DE D’HERBES, BRANDY I ASPIRINA -s’estén per el territori i sent el dolor alentit, d’aquesta manera el mal, no és tant mal. Ja deia el sr. Ramon Vinyes, - Els humans som uns animals de costums -. Que savi era aquell home !!
El politiquet al llegir i escoltar que el creixement espanyol de l’any serà inferior al previst, no ha fet més que pensar en l’altura que a ell el sosté gràcies a peus i cames. Bueno, no creixerem. Crec que també i al mateix temps ha reflexionat sobre l’engreixament seu i dels demés. Quan ell va anar a la mili, arribar a metre setanta i fer de pit prop del metre, era una altura i gruix per ser gastador – no de peles, si no el preferit en els desfiles sent el que obre la formació -. Una prerrogativa d’altura...
L’ha tingut pensatiu, per que si que ara el jovent creix de forma desmesurada, que a molts quan els mires sembla que tens un núvol davant a punt de deixar anar la tempesta damunt. El jovent creix i molt i ara els pantalons i jerseis i abrics i espardenyes per vestir i calçar porten un gasto major, doncs a més tela més cost i a més espardenya més... Segurament que el govern que se les sap totes i volen reduir el gasto pressupostari on sigui i com sigui haurà dit
:- L’estalvi està aquí...-. Clar que el president major haurà de reduir la producció i negoci de les seves fàbriques de calçat, - a la Xina en fan de baratetes i també duren, i fins fan roba, caram,...- però com son persones molt dúctils es sacrificaran a entrar en el bossot uns quans calerons menys en l’estalvi que ajudaran a surar.....no sé si del tot.O sigui que, per ser gastador, ara que la mili ja no circula, doncs ja haurà de ser cosa genètica, per que el govern diu que creixerem menys i si el que porta les regnes diu..., doncs, als petitons a donar-los aquells meravellosos “polvos” Pinós de la nostra infància i l’oli de fetge de bacallà que et deixava un rogall a la gola que ni amb xocolata se’n anava,... després a menjar colitxos i baldofes i estalviem en ensiams que aprofitant sols el cor en desaprofitem quantitats que al podrir-se fan estar als de Medi Ambient en alerta. Estalvi, estalvi i més primets, per conservar-nos. Segurament que el gasto serà menys.... Politiques de quan les plagues d’Egipte.

8 / 9 / 10 -- JO SOC JO. L'ESTAT ÉS L'ESTAT -- gràfic 1919

I continuo ensertant grafics del 1919.
---------------------------

8 -- 10 – 10 – 08 -POSTRES .- El Groguet que ha trobat un bon lloc en la taula del tiberi ha cridat al politiquet.- Que fas que vols menjar res. Ja saps que quan els estornells toquen terra no queda oliva...-,
-Fes-me lloc...- i el Groguet que la vist mig poxo, l’estira i el col·loca a primera fila allà on els plats semblen ulls oberts mirant als comensals.

-Jo pensava que ens seguies. Que tens algun mal de cap?
-Res que tot aquest remor, m’ha fet recordar un sant Jaume en que el foc al bosc ens va fer perdre la festa.

-De foc, dius? Ni metxers ni mistos haurien d’habitar les butxaques de ningú al estiu.
-No crec que aquell foc fos per un descuit d’un misto, qui el va encendre volia netejar de bales i bombes aquells barrancs.
- Doncs, a nosaltres ens varen cremar els cairats i vigues que teníem a port de treure del bosc per a fer-nos la casa. Jo molt jovenet, però el pare i avi encara ploren ara. I sempre, sempre
em tenien dit que fora perill de les butxaques i encenedors i mistos ben guardats.
- Mengem una mica així ja no caldrà parar taula...
- I tot això que estalvies... Ara, que nosaltres amb un trocet de truita i un pastis i gotet de quelcom fresc ja ens en sobra.

Les autoritats plegaven veles i les taules semblava que un flam de foc hagués netejat la catifa de fulles seques d’aquell bosc. La presa ja la tenien quasi tots. S’anava desfent la madeixa que ara ja tenia el jersei acabat i sols les últimes paraules i els tocs de mans complien amb el protocol. Els cotxes arrancaven amb destí conegut. I tothom anava fent temps per que la claror estengués la vànova de la nit. S’anava escolant la festa. El poble tenia en son haver un Centre Cívic que donaria el seu treball a alguns, el seu esbarjo i companyia a d’altres. Quin acte ens esperava per tornar a veure algun Honorable? No era hora de preguntar-se això, si no de gaudir el moment que ja s’inscrivia en el llibre dels records.

POSTRES.- Posaria ja el politiquet la fulla de ruta que tants de dies havia descuidat. Voler fer de periodista no era per ell. Li resultava més l’estar sol, sense l’angoixa del soroll i l’atendre a tothom
Encara que sols fos amb un somriure.
Li preocupava encara el FINANÇAMENT. Tot aquest borrombori que els polítics ens posen davant com si cada un d’ells tingués la vareta màgica i resulta que totes les guerres es vencen quan es va a una, sense fissures i ningú es despista per aprofitar el moment. Clar, el supeditar conformismes és complicat, per que cada partit té els seus sis i els seus nos, i baixar el cap quan l’altre parla i donar-li la raó no està massa ben vist. No és l’amor propi el que es ventila si no l’orgull.
El politiquet tenia les seves teories, exemples que ja havia descuidat per aquí per si algun ganós volia agafar ganivet, forquilla i tovalló i sobretot ganes de consumir el projecte que li brindaven al plat i posar-s’hi amb l’esperit ple.
Avui, al retornar cap a casa per la acera que protegeix de les rodes de cotxes l’edifici li ha vingut com una altra flamarada al cervell. Pensava que Espanya, no és ni la mare ni el pare, és el fill que van tenir totes les terres, les tradicions, les parles, les cultures atàviques que avui es veuen sotmeses per uns interessos centristes.
No comprenia com un fill podia disposar i manar en tot. Ara els pares treballaven per ell per que es fes gran als ulls dels espectadors del mon, i ell s’ho prenia a glòria. Tot era seu, fins l’alè dels progenitors que ara a més de desvetllar-se a la feina per ell rebien els rosegons i molles sobrants de la taula. I per més promeses que ELL fes, a l’hora de la veritat tot es quedava com grapissos, per que el blat no el soltava de la seva ma. L’Amor que havien tingut al engendrar-lo, no era correspost i se’n fotia bé.
JO soc JO. L’ESTAT és l’ESTAT. Vosaltres sou els meus súbdits. El DINER és meu, em pertany per que a vosaltres no us correspon res i tot el producte heu d’abocar-ho a les meves arques i ja us donaré quelcom per mantenir-vos. TOT ES MEU. M’HO VAREU DONAR. NO VOS QUEIXEU.
Ell pensava, doncs, si sens acaba la SALUT.... Aleshores qui mantindrà a aquest díscol fill que entre tots hem criat i ara s’ha tornat el dictador de les nostres vides?
No li vaig sentir la resposta. Vulgar com és a qui diria certes reflexions? Als polítics? Als votants? Als... Ho tenia negre. Els primers li deien, Fem feina per tenir festa... ( no ho entenia) Els votants li deien Fem festa per tenir feina... No entenia com la gent es despreocupava de tot.
Clar, que a ell, li creixien les ungles en la carn de les seves creences i no se’n sabia sortir.
Va moure el cap i es va dir en l’interior més íntim..., ja tenim el temps que és com un exercit que ho arregla tot.
POSTRES.- Ja tenim el temps que és com un exèrcit que ho arregla tot... S’havia dit el politiquet,però quan un posa dintre d’eix temps el rellotge despertador per a tots per que allí comença la cursa, ja em diràs quan soni si ningú dels dirigents, amos del cotarro, en fan cas i continua dormint el personal que ha de posar-se en la teòrica taula rodona – de rodona res, de res -... El temps ha arribat però els amos es neguen a fer el que han de fer.
No comprenia la hipocresia. – Mireu, us dono això...!! Si no ho voleu,per valtres fareu, més per mi.- I és que la paraula donar, serà un retorn, en tot cas, del que se li ha posat a les mans i que Ell, el fill, considera seu, propi, que en disposa i ja està.
Si mirem dintre d’una família qualsevol de nosaltres, generalment, ho dic per que les excepcions confirmen la regla, l’autonomia senyala unes prerrogatives per a uns i per a altres, deures i drets, que no son tonteries. Quan un es separa crematísticament de la arrel que l’ha vist néixer, fer-lo adult i esmerçar-li el camí de la seva prosperitat solitària, - no vull dir que l’amor al lloc de naixement en renegui – però com que la pela és la pela, aquesta no va al tronc primer i després ni tornen el que volen, no, tot és queda en la part que és separa per el diner. O sigui, que l’exemple no pot ser més gràfic. Tots, polítics i votants, per separat, podem tenir el parió a tocar de ma.
Ja sap el politiquet que tot això son vulgaritats. S’haurà de rentar les mans i buscar-se una altra feina més productiva que embassar filosofies que ningú escolta dels qui deuen escoltar. I predicar en el desert..., això pels anacoretes i ermitans.
El que deia... el temps ho arregla tot... o empitjora tot... Que hi farem, Que som nosaltres, temps ?

7 -- lA fRANCINA I EL MARC // FA ANYS PER S. JAUME...

Un gràfic del que guardava el meu pare del any 1919
----------------------------------------------

POSTRES .- Forts es farien dins l’edifici els oïdors de discursos. Forts es farien els que ocupaven prop les taules parades el lloc propici per l’assalt. Les dos figurades llengües de foc ja eren separades, com si fossin independents l’una de l’altra i això, no, que no! El grup de les taules depenia en tot de l’arribada d’autoritats, o sigui la ventada que baixaria després dels parlaments. Com en partit de dos contrincants, havia de fer el sac d’honor el personatge per qui s’havia parat taula.
A la sortida del local inaugurat, es feren forts una colleta de menuts que volien esmerçar la seva dèria de tocar al personatge. Dos dels petits s’avançaren i ningú els barrà el pas, ans al contrari feren com un cercle protector. La Francina i el Marc s’encararen a l’Honorable . – Nosaltres avui complim anys... Era una celebració anticipada per el record posterior? – El personatge abaixà la seva humanitat i a la seva altura els digué : - Segurament que ho recordareu sempre.- I traient-se la cartera els ensenyà els seus fills – Ells son com vosaltres, qui sap si un dia us trobareu amb ells i podreu contar-los-hi aquest encontre nostre...-. I apropant-los encara més els colli un a cada braç i un petó a cada galta dels menuts correspost per ells.
Al politiquet quasi li cauen unes llagrimetes. És sensible l’home. Altres homes i dones es passaren la ma per la cara, i després es posaren a aplaudir amb inusitat interès.
El moment dolç ja el teníem caminant davant i ensenyant-nos que tot personatge té el seu moment d’ ensenyar el cor i sensibilitzar-se amb tothom. No son pedres ni ciment ni marbre.
El seguici anava cap a la taula parada. Des del lloc l’avalot de la gent trencava l’aire i com motors engegats a punt de posar la marxa d’avançar i collir la forquilla dels dits i no tenir por de buidar plats i plàteres de la selecció d’apetitoses menges.
Al politiquet que s’havia quedat endarrerit li vingué a la memòria un record quasi terrible. Tot el soroll que pujava de la Piscina li semblava la crema que es donà un any per les festes de san Jaume. No recorda l’any, pensa en els seixanta i pico.
A l’hora de la migdiada un truc a la porta, no sols a la seva si no a tots els homes del poble els reuní a la plaça junt amb Prudenci l’agutzil, el batlle i guàrdies civils. Se’ls assabentà del foc a la serra del Tormo fins a san Miquel darrera del que normalment es veu des del poble. Allí havien d’anar a apagar-lo. La nombrosa colla s’encaminà a pas entre lleuger i pesat per l’empinada costa que conduïa a la font de la Valleta. Quan ja van ser a quasi dalt de tot, anaren repartint-se per la feina encomanada.
Com si guaitessin en un balcó, eren com dalt d’un gran crestall i allà al fons el foc en feia de les seves i les bales i bombes explotaven en un obrir i tancar d’ulls.
El politiquet, no sols sentia por, si no que el pànic... L’oncle Mariano i Jaume el Ferrer junt amb altres que ja no parlen anaven retardant el pas. Un s’engiponava darrera una mata, l’altre en una pedra contundent i així els amagatotis varen suplir el guaitar a la mort que s’anunciava al travessar la cresta.
Allí l’infern era present i ells no volien ni el foc dimonial ni el cel de la glòria i medalles per ser uns herois que apaguen un incendi i moren en l’intent.
Els responsables de l’acció degueren veure que allò tampoc era per ells i varen fer-se sords i muts i retornaren després de varies hores d’estada en un estat inestable i que podia deixar-los secs per sempre.
Encara sent el rumor a baix a les taules. Tota la visió ha set com un flash. Baixarà a veure si troba un tros de truita o alguna rodanxa de xorís per calmar el mal moment que ha tingut en son record. Si no s’hagués apartat del Groguet i la patuleia, potser no hauria agarrat per la cua uns instants tant indesitjables.

7 -- LA INDEPENDÈNCIA DEL DINER --gràfic del 1919

Seguim transferint gràfics guardats pel meu pare del any 1919.

6.--POSTRES.—Al Centre Cívic hi ha entrat la comitiva de prohoms dels pobles veïns junt amb l’Honorable i el batlle de la població i un seguici d’homes, dones i canalla que quasi eixamplaven les parets de l’edifici abans d’inaugurar-lo, més que formigues, moltes del cul alt o abelles meleres, s’empenyien per arribar al cau o a la bresca.

El Groguet arramblat per uns quans companys ha desaparegut en aquell riu, mentre el politiquet ha quedat mirant el mirall de la façana, un vidrieral enorme que deixa entrar la vista des de fora com boca oberta davant el dentista.

La separació no ha semblat importar-li a nostre actiu personatge. El carrer ha quedat buit i el soroll ha entrat a la casa estrenada. Una part del personal que havia badat fins l’arribada del prohom i comitiva, no ha entrat i ha decidit anar al lloc on el refrigeri espera el temps i hora per oferir-se a tots.

S’ha quedat meditabund, l’home, el politiquet com si les últimes frases seves l’haguessin colpit verament. Pensatiu emmirallat en la façana semblava un transportat. Era en un moment de trànsit quan el seu cap va més enllà del que molts es permeten : PENSAR.

Semblava que es deia com pujant al núvol que per damunt circulava empès pel garbí : Finançament, finançament. Ho tenen negre. No se’n sortiran. Amb lo fàcil que és. Ja li ha dit la mestressa al amo del ... treball, no del diner. Ella, és l’ama absoluta i en fa el que vol. I com que no son valents de quedar-se la part relativa que els toca... cametes ajudeu-me.

Això, es de mal comparar, però s’assembla a una família. Pare i mare rics, per que els fills treballen,, com més n’hi hagi millor, i els calers de la setmanada cap al bossot col·lectiu, diuen, però a la setmana – del que ja és seu – els donen pels gastets de la disco, cine i novia i estalvia Pepet que si no quan et cassis no en tindràs ni cinc i a pidolar o a endeutar-te si vols un piset, un cotxet i una bodeta com cal...

Li venia a la memòria una conversa amb un camioner. Festejava ell, un català, amb una noia extremenya nascuda aquí. El pare d’ella no treballava, la mare, si, la feina de casa que en tenia per posar al dia als set subjectes que tenia que alimentar, vestir... La noia entregava al pare tot el que guanyava.

Un dia li digueren nuvi i núvia que es reservarien una bona part del sou de cadascun i que mirarien per un piset o caseta per al cap d’un temps de festeig tinguessin un patrimoni per començar la caminada junts. El pare si oposà. En el tira i afluixa, sols trobaren una solució. No donar-li res al pare i anar per lliure, començar ja la nova vida. La baralla fou enorme, Veïnat i molts més volgueren posar pau, quina pau, si cap tirava enrere. Cada un tenia la seva de raó. El pare amb la butxaca sense entrar-hi el sou de la noia, amb l’agravant que la epidèmia podia prosperar en els set germans i quedar-se amb el bossot sense entrar-hi reserves... En fi, un drama....

L’he vist trist dient: Que no es barallin.
Potser tots sabem a que es referia. Diuen que demà dia nou d’agost ...les bosses es trobaran i faran un transvasament, no se si d’angoixes, de diners, de poders o de baralles . Pot quedar tot en pa sucat amb oli.... Que no es descuidin el sucre que fa de més bon menjar.
Ara hi caic, per això alguns volen la independència... Sí, si,si. La independència del diner. Aquí es la clau. Hi no ho saben veure aquests savis tant intel·ligents? Haurem de lligar-los-hi les sabates. Crec que no saben ni ajupir-se per fer-ho. Una pena... Amb sabates a retaló es va al bany, no us sembla?
------------------------------------------------

------------------------------------------

6-- DE RECTORS I FINANÇAMENT-- gràfic 1919.

Seguint la colocació de gràfics guardats per el meu pare de l'any 1919.
no sé si podriem figurarnos que la carambola
que buscaven en aquell temps s'asembla a de l'actualitat.
---------------------------------
5-- POSTRES.- El politiquet i el Groguet encara estan predicant com dos marmanyeres. Estan en el seu safareig i fan anar el sabó de la seva pensa per contribuir al propi benestar en mig de la gentada que davant del Centre Cívic fa el remoreig, com música de fons acompanyant l’acte. Ara, en les posades en servei de quelcom no fa falta el asperges del rector del poble per beneir(?) el bon funcionament. Ja els funcionaris hi han posat les seves urpes marcant les directrius i es dona per descomptat que tot anirà perfecte. Però el record del abans, fa exclamar al Groguet, home escèptic, potser agnòstic, qui sap si llibertari. Ell diu : - Al menys ja no hi ha llatinades... Com que no en tenim prou amb l’anglès i el xinès que s’apropa -.
- Si ara ja som com amb la República, cadascú a casa seva – refrena el politiquet.
- Però encara n’hi ha que ho voldrien. Ai, si un no hi creu, per que han de presentar-nos la creu? Mira, es renega menys ara contra Deu. Ara és fa la boca aigua contra els polítics. Ja has vist com alguns ja aprofitaven i no hauria set joiós, enfrontar a política i els de la crosta.

- Home, em ve a la memòria el cas d’aquells, per allà als quaranta, quan cansats de tantes històries de misses volien anar a matar a Deu.
- Això va ser famós, va passar allà baix al meu poble. Com si fos ara, l’Abel i el Cisco de cal Lluerna.

- Conta, conta.
- Res, que es trobaren al rector pel carrer,... Els havia pedregat i arrasat tota la vinya i estaven amb la malícia a flor de pell. Al l’encontre li digueren Res que mos has de dir on el tens amagat a Déu. – Però si vosaltres no hi creeu, com podeu buscar una cosa que per vosaltres no existeix?

- Els havia tocat l’arquet i el violí a terra sense ganes de seguir tocant
.- Clar, és evident. Si un no creu en quelcom és que no hi és, que no existeix. El rector s’amagà a l’abadia no fos cas que pensessin i trobessin la solució. Però al cap de temps l’Abel es posà moribund i la família passà al rector la nova per si venia a extremunciar al pobret aubat. Feia dies que no parlava, semblava ja difunt. Quan percebí el flat i veu del rector. Com si tingués un ressort a l’esquena s’assegué al llit i amb calmosa i profunda veu exclamà: - Potser l’has trobat i ara me’l portes per que el mata. No saps que quan un no creu, no existeix...?- I tornar a aplomar-se al llit i ja no digué res més, mes que amb els peus per davant el tragueren l’endemà.

- Aquí també traurem el mort. Per que tot això que ens inauguren, molt bonic però per mantenir-ho en marxa es necessita un caleral.
- Ja li demanaran a la muntanya que els faciliti l’illa del tresor. Que diuen que no hi ha calers i cada dia se’n fan de nous. Tot això és un cero a l’esquera... Ja en demanaran. Al fi i al cap sols et tornen part del que els donem. Ells son els administradors i ja procuren... que tot vagi fi. – deia el Groguet.

- Que no ens passi com a molts homes que entreguem el bossot i després a fer aigües davant de la dona que te la gerra i el cullerot per treure les olives.
- Les dones son les ames dels calers de cada casa o si no les finances riu avall. Els agrada això de disposar.

- Ja saps que li va passar al Quimet de Ca Coca amb Xixí? Doncs li digué a la mestressa.
Fina,- ell li deia així en ves de Josefina - donam diners per tota la setmana.—No en tinc, que no en vares portar prou i els necessito per la casa. Passa-t’ho com puguis.
I es quedà amb els morros eixuts.



Ell, diuen que el seu primer pensament fou. Però ella en té per el seu finançament pagant jo. I si jo em quedés el que em pertoca... ? Ella, que les dones sempre escolten fins quan parlen, no es feu enrere – No ho provis, soc jo l’ama dels diners i en faig el que jo vull... Comprens?



Crec que semblant els passarà als nostres polítics. O si no, al temps... que venen vaques flaques. No, Crisis, no, que no es pot dir. Ah, pensava.



Ja els manamés anaven cap a l’edifici per fer els parlaments de rigors per repassar amb veu i mans les cares de tots els assistents i fer-los contents quan he tornat a penjar l’orella per escoltar al Groguet i politiquet i poder-ho transmetre quan sigui possible. Ara, silenci, bé silenci, no, però si escoltar als cap de brot... Que després hi ha taula parada i encara que un ha dinat bé a ruquet regalat no li miris les dents.

5 --- CARAGOLS I RABOSES.

VAIG PUBLICANT EIXOS GRAFICS DEL 1919 DE LA REVISTA
QUE EL MEU PARE VA ENCUADERNAR. - ANTON -

------------------------------

4..POSTRES.---Aquests dies enrere han servit al politiquet per contactar amb companys d’altres pobles que tenen dèries iguals o semblants i que ara que la edat els juga la mala passada de tenir-los desprotegits d’aclamacions i de consensos, quan es troben rememoren temps que ja no tornaran si no en el seu record.

Casualitats el feien xocar de mans amb el Groguet, home socarró i xistós amb el quan coincidiren varies vegades fa anys, però una en una recepció en el poble del Groguet on es reuniren el personal mandatari dels ajuntaments dels dos pobles per fer una celebració.
Era la tarda d’un dia de festa i les dos corporacions amb els millors vestits i sabates semblaven ministres. El lloc, la casa pairal d’un d’ells, i en la sala amplia de rebuda, ben il·luminada, tots el adorns eren pocs. Miralls on els bigotis aguaitaven per veure la fatxa, quadres de pintures ben emmarcades i en lloc preferent una cornucòpia, el cap d’un cérvol o cabra salvatge i encreuats per davall dos espasins.

El politiquet amb el grup de companys del poble els alertà de la cornucòpia i dels espasins. Amb veu per que tots ho sabessin els digué : - Fixa’t, i bones puntes, com hi trauríem CARAGOLS.
El Groguet que era prop del grup dels del poble veí, amb la sorna característica en ell digué amb veu quasi de xantre : - I per matar RABOSES. Si les dos parts no sabessin el renom que havien conquerit a través del temps, un pensaria en alguna disputa entre els grups, però com que tots ells assabentaven que CARAGOLS era el renom dels vilatans del Groguet i RABOSES el del politiquet es feu un silenci que solament la senyora amfitriona va desfer quan els cridà per que acudissin a taula per començar el refrigeri per el que havien set citats. Coses de rampells que quan han sortit de la boca el que ho ha provocat voldria fondre’s.

Però avui, encara que el record no perdona ni el Groguet digué RABOSES ni el politiquet CARAGOLS. Si que mentre es saludaven el politiquet trencà el gel i com que els politics inauguraven, ells a sota veu parlaven de situacions actuals. Vaig poder escoltar al Politiquet que amb èmfasi destriava una teoria

Em deia un polític. Primer crear una necessitat de feina – amb el Centre Cívic ni hauria algun de lloc de ... - per després crear un lloc de treball... per l’amic. El lloc el paga els pressupostos adequats per això de crear llocs de treball. Fàcil. Ens fem polítics i ens creem el nostre propi lloc de treball i si el lloc polític que ocupem ja és remunerat podem cedir el lloc a l’amic que ens vota, i si això ho practiquem amb assiduïtat, doncs, mira, quants amics tenim que ens voten...?
És una professió en que s’ha d’estar molt atalentat. Si, si, talent, això és, talent... Tots quan ingressen en la professió han de superar eix escull. N’hi ha que s’hi aguanten tota la vida i fins els posen plaques als carrers... Que s’ho mereixen... de valent.

La conversa continuava i algun veí escoltava amb orelles com a pàmpols el que la parella desgranava en ses dots profètiques. Se’ns faria molt llarg. Deixarem les oïdes penjades a prop i pensarem en copiar-ho en altre post. A veure com s’esbarren...