72 --L'ORDINADOR TÉ UN SERVIDOR.-8 de Coses que pasen

8 - L'ORDINADOR TÉ UN SERVIDOR

—30 – 8 – 09

Al començar aquest negoci de l’ordinador, no em pensava que l’aparell em drogués com ha procurat fer. Desconegut per mi el maneig informàtic, com que escriure a màquina ja en sabia, em vaig posar al dia en un tres i no res de teclejar.... No gastava paper, em corregia el meu català d’anar per casa, res, tot era miracles. La fotografia, era un mon nou.... Sorpreses agradables, en podies acumular infinitat

Les feies grans o .. A destall treballaves i no és cansava i la feina ben feta, curiosa, neta, sense tacarrots de ploma o boli espatllat...

Un dia em varen parlar navegant com un mariner en mar embravida que provés de fer un blog. Què era un blog? Doncs, un blog, és un blog... no en volia saber d’altra... Tot quan trobava ho eren blogs, no de fer cases sinó un lloc..., pàgines que portaven fotos i lletres, anuncis de que el que anunciaven era el millor, però si jo volia el podia fer sense anunciar res, amb fotos i poques lletres, o amb moltes lletres i poques o cap foto...

Podia passar de ser client dels blogs a ser venedor del producte,quina meravella !!!

Hi havia llocs que et buscaven que fossis el client, que realitzessis els treballs i,sense pagar ni un cèntim erets propietari d’un blog i allí plasmar-hi el teu cabal saber i a viure... Vindrien a llegir, a mirar com tu feies abans i algun de tant en tant et deixaria un comentari....

Això t’omplia de ganes de fer-ne més i més, conèixer més coses aprendre paraules que duien altre idioma, et deien universal, que les havies de entrar a la mollera, fer-te –les teves, per que te les trobaries com caragols en l’hort en dia plujós. O com puces en corral de bens... Podies posar música, amb el que m’agrada... I fins gravar-hi la teva veu i que t’escoltessin..., i esmerçar-hi les mil i una...

Però un dia,,,, Em va sortir una pantalleta que em deia que no trobava el SERVIDOR, que tot el que tenia de blogs exposat a la vista de tothom, havia anat a altre lloc i no ho trobava... EM DEIA ADEU... ( potser continuarà)

......................363 paraules.

71 - L'ESCARABATÓ 7--de Coses que pasen

7 .L’ESCARABATÓ

– 27 – 9 - 09 -

Van cada nit als galliners dels paons per una feina circumstancial.Com que van a fosques per que no s’esverin les bèsties, una pila ajuda amb la seva llum i coneixent els topants no passa res.

La mestressa amb la llanterna. De tant en tant la ma per ajudar-se en l’equilibri es recolza en la paret. Un escarabató dels que ronden pels galliners ha trobat el moment del contacte de paret i ma per situar-se en el pont i a les fosques, que ell sempre hi circula,entra en l’inrevés de la ma i comença el seu periple sense saber on va certament. La dona ha espolsat amb la llanterna sentint les pessigolles, però ell al veure que el pont seguia ha esquivat els cops i ha pujat fins salvar els obstacles i amb ses menudes potetes, ha traslladat la carcassa fins l’esquena de la màrtir, per no dir la pobra dona.

Les dues mans no han parat fent de cilicis de ròssec fi, que més castigaven seva carn que atrapaven d’una l’animaló i salvaven l’esquena de la miraculosa bestiola. Segurament que ha trobat un plec en la roba i allí ha entrat com en balma protectora.

Ha acabat la feina de la parella i com que l’escarabató no amoïnava se’n ha oblidat la mestressa.

Han passat hores, fins tota una nit. Quan al matí la dona ha obert el llum de la cambra ha apartat els llençols,peus a la catifa ... plantada mirant al seu estimat que encara ronca, ha pegat un xill

- Nooooooooo!!!!—ha esboternat la mestressa.

- Què passaaa – diu l’home mig girant el cap al lloc d’on provenia el crit

Allí en el blanc de la colga, en el llençol calent que ella havia lliurat del seu contacte, una brossa negra es movia com buscar el precís per no ser descobert. Era l’escarabató del galliner.

- Noi !! Mira !! Agafa’l ... – parlava referint –se al animaló com si fos un lleó sortit de la gàbia.

- Un escarabat ?.... Ai, el pobret, el tornaré al galliner que hi ha els seus germans.

- Que pesats sou, xiquets... – ha dit l’escarabató – Ara que treballava tranquil heu encès el llum

...............364 paraules

COM VENDRE ARRÒS ? -- 6 de Coses que pasen

6 – COM VENDRE ARRÒS ?- 2 – 9 – 09

La tia Engràcia tenia oberta la botiga a un carrer cèntric del poble. Al voral de les portes una colla de sacs dels de cinquanta quilos que contenien faves, fesols, cigrons, llenties, arròs...

Allò era com un supermercat dels d’ara on un hi trobava des de una punta de coixí, un clau de cabota o un metxer de pela dits

Entre el grup de sacs que contenien llegums n’hi havia un que contenia arròs que ella el dava més barat, clar el sac que el contenia era un sac d’espart, que potser no invitava massa a comprar, encara que el preu era esgarrifosament més barat.

Ja pensava en no portar-ne més d’aquell baratillo ja que sols hi picava el que a casa tenia pollets i els hi coïa aquell sempre anomenat amb befa arròs de poll.

Un dia passà el viatjant al qui l’encomanava i li exposà el problema.

- Mira ,Engràcia, que et vull bé. Compra-me’n deu sacs i jo et diré com pots vendre’l més que el que tens com a més bo.

- No m’enredaràs pas.

- Si fas el que et diré, ja me’l pagaràs quan l’hagis venut tot, però el deu per cent del negoci serà per a mi, per que ensenyar val calerets.

- Amb aquestes condicions, doncs, porta’l.

-El primer que has de fer es canviar-lo de sac. L’espart no ven. Un sac de bri, ben blanc i net és el que necessites.

Feren el que deia el viatjant. – Posa’l el primer entrant. I ben ple i amb xicra de mida acaramullada i un cartró amb el preu. Mira posa’l a 12 pessetes Al costat el d’espart contenint el que venies més car. A 8 ptes....

Sigui la xicra, sigui el sac blanc, sigui el preu, allí al entrar ja totes les dones volien d’aquell arròs.

I els dos feren negoci, ....I es que conèixer al personal es un segur d’èxit.

QUÈ ÈS EL QUE ENS FA COMPRAR ?

..................

69 -- LA MEVA XOLLA TÉ ESPERA.- 5 de Coses que pasen

5 – LA MEVA XOLLA TÉ ESPERA.- 1 – 9 – 09

Era un vell refotut. Si li anaves cap a la dreta ell circulava cap a l’esquerra.

-Quan vulgueu us arreglaré el cabell... – li deia la Maria al pare.

- Ah...!!! no pateixis, que encara pot créixer i a més tu vens cansada de tant pentinar caps de dones i ja ho faràs un altre dia.

- És que avui he pujat els estris i tinc temps

- Doncs, mira cus-me els botons de la bragueta dels pantalons negres de vellut que un dia em cauran i em veuran el moixó quan m’assegui a la cadira del cafè del Cinto, i ja saps com riuen el Rostit i el Clauetes. Foteretes més que la mare que els va parir. Que per mi ja podrien desaparèixer del mapa.

La noia que vol que el seu pare vagi sempre com un xic jove ha anat a l’alcova a buscar els pantalons.

- No teniu vergonya. Aquí no us falta cap botó, ni estan sublimats els cosits... Ja em direu quan vulgueu que faci anar les tisores pel vostre cap...

La noia ha marxat cap al terrat a posar roba a la rentadora... i avançar altres feines.

El vell ha anat cap a la cuina on la seva mestressa feineja i li ha soltat la filípica.

- Ja dic jo que d’aquesta noia no en puc confiar, jo que volia que em tallés el cabell, mira, se’n va a les golfes... Com si no fos el seu pare. Després, no és estrany que els amics se’n en burlin... El sabater és el que va més mal calçat... No més que li demani una cosa, ella al revés.

Ha marxat el vell a donar palla al ruc i la mula i treure’ls a beure abans d’anar a dormir.

Ha baixat la Maria jove... – Noia, li ha dit la vella, per què no li talles el cabell a ton pare? Se m’ha posat quasi a renegar de tu...

- Que dieu? Quan pugi en sabrà el que fan els meus estris a les meves mans, Al 0 li deixaré el meló.

Sempre igual amb les seves bromes i potes fallanques... Ja us dic ,mare, que se’n recordarà ...

......................

68 -- LA PERRUQUERA I EL SOPAR - 4 de Coses que pasen.

4 – LA PERRUQUERA I EL SOPAR .- 1 – 9 – 09

Quan arribaren a casa, mare i filla, estaven que no podien més. La filla perruquera i la mare ajudant a rentar caps, eren dos màquines. Estaven en el dejuni de les festes majors i dona si i altra també passaven per la botiga de les Maries per posar-se el cap en condicions, La feina era esgotadora i arribaven a les dotze de la nit a casa amb la llengua fora.

- Ja heu sopat...? – preguntaven als marits que repapats en el sofà miraven la tele.

El vell home de bona xarreta i sempre amb la frase com fibló les hi contestava...- No em faria profit no esperar.-vos. Ja sabeu que no ho faria mai. Però no pateixis per naltres, si no vols fer res, també passarem Que ja som grans i sabem patir un dia.

La vella Maria sense escoltar ja era a la cuina a fer el que devia com a mestressa de casa. I la filla, també ja parava taula, semblava que el cansament no podia en elles i sense posar el cul i cames en repòs

cadascuna al seu lloc, feien el que havien de fer.

- Pare, ja podeu seure a taula, que ja teniu el plat per començar.

L’home ronsós del temps de tenir l’ossamenta en el tou es feu en el lloc de sempre.

- Noia? Que no em portes l’ensiam?

- Pare, hem quedat que per un dia... Amb el plat net i una forquilla podíeu passar.

67 -- ELS SOSTENIDORS - 3 de Coses que pasen

3 .- ELS SOSTENIDORS.- 26 – 8 – 09 .-

3 de Coses que pasen

- Al acomiadar-me de la feina per regulació de plantilla em va ser un cop moral molt fort. Al dir-li a la meva parella, em va consolar i em va aconsellar ...

Ara tenia temps per dormir, per pensar, per fer les feines de la casa... Però tot em feia angoixa, no podia suportar aquella soledat a més, si la situació seguia temps enllà ens mortificaria.... en la economia.

Quan va arribar per la nit el Juan em duia un regal, quin regal, uns sostenidors que va voler que estrenés sense dilació. Tota joiosa me’ls vaig posar... va ser una nit per no oblidar i recordar.

Al matí no sabia on era. Ell fora... feia les feines del pis tota contenta, em sobreeixia, sentia a ell en la meva pell i roba. Tenia estesos a la barana del cel obert els sostenidors que m’havien fet perdre la noció del temps i com si jo fos la reina del lloc. Quan tornava de la compra em va semblar que ja estarien secs i que podria tornar a posar-los en el seu lloc, lloc d’alegria per als dos.

Quan els collia de la barana on eren suspesos, em relliscaren i cap dit fou prou hàbil per retenir-los i anaren baixant avall com un paracaigudes fins el barandat del pis del davall....

- Senyora, senyora.... em podria... – Ningú va respondre.

Aniré al pis i trucaré i si tinc sort... No els coneixia... Ring... Delicadament demanava resposta Va obrir un noi jove, uns vint anys...

- Hola, soc la veïna... Si poguessis... M’han caigut uns sostenidors....

- Entri hi ho mirarem...

Jo sortia del pis del jove, mig d’esquena, donant les gràcies amb els sostenidors penjant a la ma esquerra.

No era hora... Però al entrar en el passadís de l’escala, darrera meu el Juan em barrava el pas...

- Què fas, aquí...

Des d’aleshores estic sola, sense ocupació i amb totes les desgràcies hagudes i per haver...

Com potser que aquell objecte un dia abans em feia feliç, ens feia... i ara ...

Vaig encendre el foc i els vaig enviar a l’infern que em portaven,... Cremats !!!