divendres, 24 de juliol del 2009

ELS LORENÇ Nº 12 i 12 a --

ELS LLORENÇ – nº 12
Escrit d’Antoni Fortuño – 23 – 7 - 09

- Calleu ... Soc jo la que pregunta o sinó com voleu que l’esperit respongui. Ell necessita que li tradueixi el vostre pensament i tinc que concentrar-me...
- Jo sols volia saber per què es va trencar el gibrell i el pare va morir...
El Llorenç estava a les últimes. Havia entès que donés tot el diner... i si ell tenia un defecte que havia de mostrar la seva condició, que ni la costum el feia indemne... ja en tenia prou en suportar la befa que li havia encandilat la naturalesa... Ell no atacava ni amb bastó ni amb l’ensofrador... ho respectava tot.... I, tots els diners havia de soltar? S’hauria de treure la faixa i el correig per que ell els diners els duia en una bossa expressa lligada al cos... Ja dic que estava a les últimes, per que enganyar-la i dir-li que sols portava quatre perrots repartits per les butxaques... per pagar-la, es clar, i per anar a dinar i si volia comprar quelcom pel xaval, per que ell, allí hi prou, no aniria a veure cap més dona i si pogués tornar enrere,... Però havia de pagar i el diner ja sabem que el duia... la suor li queia del front i li entrava en els ulls i quasi no hi veia, s’havia de treure el mocador, però i si pensava la dona que volia treure... Com li deia ...
- Voleu pagar la voluntat que em quedat o....
La taula començà a moure`s. L’espelma damunt ballava el vals del seu casament. Es va sentir un soroll que no s’entenia, una veu fosca que s’anava aclarint i aclarint fins fer-se entenedora...
- Tu vas trencar el gibrell....... i ... tu el vares empènyer escales avall...
Per matar-lo....
La veu no parava, la taula movent-se com una baldufa i l’estrany és que l’espelma no queia, ni relliscava, seguia en el centre de la taula il·luminant el lloc....
El Llorenç esgarrifat, amb una suor freda que ja no es torcava, tremolava i tremolava.
Li va semblar que li treien la cadira del seu cul, que flotava, que es desbotonava el correig, que
l’ensofrador pressionava per davall dels calçotets,
Paraules 365.
......................
nº 12 A
...que la bossa dels diners la desfeia del cos i la entregava a la dona... La taula amb el seu ball. L’espelma...Els pantalons al terra... I ell amb l’entrecuix ple de suc... aguantava que no s’obrís la bragueta... Posà les mans damunt la taula com volent-la aturar ja que li semblava que l’atropellava i la taula l’escopí com un carcàs que fa nosa a la gola... la nosa que li feien els pantalons baix dels peus l’incomodaren de dar pas enrere i caigué de cul com un caganer que li rellisquen els peus al ajupir-se per defecar
- Que feu, mal home... – clamà la mestressa de la taula, el lloc, la bossa dels diners i el destí del pobre Llorenç .
Enredat un braç amb la faixa, el correig i els pantalons als peus, semblava un reu que l’han lligat i l’han sotmès.
- Ja sabeu el que ha dit l’esperit, potser del vostre pare o la vostra dona o...
- El pare no, que ell sap que jo no he fet tot el que ha dit l’esperit... deu ser l’esperit d’ella de la dona , ella devia ser la que va xafar el seu gibrell, .si, el que ella trià per rentar-nos tots... per causar la mort del pare i posar la desgràcia a la família ...
Com mig boig, assegut al terra pegava amb els punys amb perill de fer-se mal tal era la ràbia en que actuava..
La mestressa veient que la cosa podia acabar de mala manera, amb la bossa dels calers a seu favor, va procurar calmar al Llorenç.
- Vos heu sentit les paraules, però no heu entès el significat.... Ja ho veig, ja. La veu era la del vostre pare... que parlava amb l’altre esperit i deia el que havia fet....
- La meva dona?... M’ho pensava que era ella que s’havia aparegut... Ara ho entenc tot...
Ara si que s’havia tornat boig de veritat. Només veuria aquell esperit per tot arreu subjugant-lo, esperant el descuit per posar-li les mans a sobre i escanyar-lo.
- Ja els podeu prendre tots els diners, son vostres m’heu salvat, per que ara sé la veritat.
Boig, boig, Ara podria anar a les tres cabanes de la Creu Alta a treure els topins plens de duros
abans que l’esperit d’ella els hi esgarrapés per sempre més.
- F I ---
He col·locat els dos post com si fossin un per que no perdi interés el relat.
Faré una parada i més endavant continuaré amb la narració ... Anton.

dijous, 23 de juliol del 2009

ELS LLORENÇ nº 11

ELS LLORENÇ .- nº 11
Escrit d’Antoni Fortuño – 21 – 7 - 09
S’aixecà i anà al taulell per satisfer el cost de l’esmorzar i el petricó de vi. Saldà el compte
No li calia crèdit, no, ell no era un pobre, tenia i portava dos cents duros, amb els que podia comprar tres mules bones...i ell es passava amb un ruc. El Jaume l’Aníssia ja el buscava per vendre-li un matxo o mula quan s’atansava la verma, però ell... nanis. Si que els trossos seus, on hi tenia ceps, quedaven lluny del poble, dalt a les Creu altes, però el camí era arreglat i amb el ruc feia tres viatges al dia matinant... i no li calia.
Entrà en el portal de la cortina. Un cop dins poca llum. Va veure una persona amb els cabells mig esboirats rere una taula amb una espelma.... ja ho veia que aquí quelcom gros podia passar.
Havia sentit de dones que tiren les cartes, que tenen una bola , que veuen el destí del que pregunta, que la taula pot moure`s, que pot contestar a preguntes... Però des del que un comprèn quan un t’ho compta o tenir la realitat allí... era molt diferent. Quasi li feia respecte.
A demés si ell sols volia saber per que s’havia trencat el gibrell. Li diria aquella dona ? Li hauria d’explicar que un gibrell era la causa que el portava, que al xafar-se va dur la mort del pare amb circumstàncies que no comprenia...
- Aquí teniu una cadira... Seieu i no em destorbeu... ja sabeu el que val la visita?
- Jo sols he pagat l’esmorcarà... Allà a aquell home que...
- Jo no cobro res... Es la voluntat vostra que em paga, amb diner, clar, ...
- Jo em pensava...
- Quant voleu donar ?
- Si no em doneu mes explicacions que ho entengui que vos he donar...
- El que porteu...
El Llorenç es posà blanc com un paper de fumar a punt de desmaiar-se...
- Que dueu una barra aquí a la faixa? Es un... molt gros
- No, això, no, això... és...
- Així volíeu atacar-me?
- Jo sols volia saber per què es va trencar el gibrell i el pare va morir.
Paraules 363

dimecres, 22 de juliol del 2009

ELS LLORENÇ nº 10

ELS LLORENÇ nº 10
Escrit d’Antoni Fortuño - 21 – 7 - 09
El Jaume li ensenyà el carrer. El nombre ja el trobaria. Acompanyar-lo podria ser pitjor. Un negociant com el Jaume, sabia que allí hi hauria gat amagat i no volia compromisos, i, ell, no hi tastaria res de caler... Ja feia prou.
Era una taverna el lloc on havia d’entrar. Allí li dirien...
Moltes botes, això no li era estrany i mesures, botelles i garrafes... Innocent sense saber-ho i ignorant del que anava a buscar, preguntà al que li va semblar l’amo.
- Vinc de part ...del firaire de Benissanet.
- D’això se’n cuida la noia. Us haureu d’esperar que atén una visita.
L’home de la taverna entrà apartant una cortina espessa desapareixent. Tornà a sortir.
- Encara hi ha feina... Té una consulta complicada i haureu d’esperar si no teniu cap encàrrec per fer.
- Conforme.
- Si voleu esmorzar mentre... Aquí tenim de tot. I sobretot vi del Priorat sense falsificar. Que segons quina taverna ... Aquí el comprem al Paco el tocinaire de la Vilella ... Ens porta el millor.
- Ja el conec.
Esmorzar, sinó tenia gana, des de que li passava tot això... però aquí li podien dir ... i havia de quedar bé. Esmorzaria, clar que si.
No sortí cap client del de dins de la cortina, però és sentí una veu que cridava a l’amo: - Pare...!
L’home contestà i anar a veure sense entrar-hi.
Al Llorenç li picà la mosca al nas. Desconfiat fins al paroxisme, al veure que no sortia ningú i que l’amo li deia que podia entrar, el feu pensar...
Jo soc el conill... Dins del cau hi ha la fura que m’espera per clavar la dentelada . Instintivament es passà les mans per totes les butxaques com si alguna ma misteriosa el toqués i volgués prendre-li els pocs calers que duia, bé, si, tot el que tenia a casa ... mal pensat com era i havent deixat la clau a l’Aníssia i al Zacaries, no fos cas que es fes fonedís el seu tresor i després a qui acusava.
També amb la rapidesa del seu pensament, no havia de fer el ridícul davant aquella dona
Dir-li que no portava prou diners,...
Paraules 363

dimarts, 21 de juliol del 2009

ELS LLORENÇ nº 9

ELS LLORENÇ nº 9
Escrit d'Antoni Fortuño – 16 – 7 - 09

La Anìssia li guardaria al noi. El gos i el ruc el Zacaries en faria bones, pujaria aigua per casa amb els quatre càntirs que el vell comprava al firaire de Benissanet. Marxaria tranquil...
Al lloc d’espera i parada del cotxe de la Hispània, es trobà amb el Jaume, l’home de l’Aníssia.
- On vas Llorenç, a netejar el fusell ?
- I, tu ?... A tu no et cal que tens ovella a casa...
- Ara hi ha bones cabres. Fa temps que no t’hi veia anar a Reus .
- I si no fos, pel que és, no m’hi veuries. Altres assumptes que m’han sorgit ... De resultes de la mort del pare.
- Això de les herències, de vegades es complicat. Que no havia testat?
- Mira, tu tot ho vols saber. Son altres assumptes....
- Si no et vols confiar, ja ets prou gran.
Es col·locaren junts al seien de darrera del cotxe, allí ningú els amoïnaria. Davant seu el Paco el tocinaire, havia obert el civader i un pa, llesca a llesca., un botifarró de pam, ganivet i anant tallant seria un esmorzar que el faria durar fins arribar a les portes de la ciutat, ben regat, amb la bota de rajolí prim, que omplia la boca amb sorollosa dolcesa.
El Jaume anava pels pobles a vendre roba. Negociant de poble veí es casà amb la filla única del Pato el ferrer del poble. Ferrer que s’havia industrialitzat fent tisores de podar i venent-les tant encomanades -: A veure la munyeca que tens,... Que hi vols escarpell...? – i les que portava a les fires. El Jaume com a gendre, ja no segui el negoci i ja he contat a que es dedicava. El dilluns en marxa i el dissabte cap a casa, no el molestava deixar a sa mestressa sola amb el vell, per més que aquest, anys enrere havia dit de la filla davant la seva bellesa... – la nostra Anìssia volarà - .
El Jaume era un home callat al poble, si no hi havia negoci, en canvi sortir de les parets del poble era el xerraire més gran vist.
El Llorenç cauria en la xarxa parada.
Paraules 363

dilluns, 20 de juliol del 2009

59 -- ELS LLORENÇ nº 8

ELS LLORENÇ nº 8
Escrit d'Antoni Fortuño – 15 – 7 - 09

Mentre anava directe a casa, pensava en com fer el viatge .El cotxe de línea el duria La Hispània. Preguntaria al xofer, l’Agustí... Era un bon home, l’ajudaria.
Li va venir a la memòria al creuar-se amb la Cisqueta, una jove d’uns trenta anys que li recordava tota ella la primera dona que va conèixer...Si no fos tant covard, ara, de vidu, com s’hi casaria! Però...
Fa anys el Costella, el Pipa i el Llépol tenien l’exclusiva de portar a tots els quintos del any a estrenar les armes.
Abans de que fossin cridats a quintes, els pares, la majoria, aconsellats per aquesta trinitat, portaven a la fira de Reus, es a dir, a les cases on es podia comprar el que el jovent desitjava, estar amb una dona i que ella l’aconsellés en aquest deliris de llit,tant parlats per tots i tant poc tastat per tots si no era deixant el dineró.
Ja des de petit, quan anava a l’escola, havia tingut problemes amb el que la canallada deien l’ensofrador. A soles a les pallisses del amo del poble hi anaven a rauques per mirar qui tenia l’ensofrador més gros. A ell ningú li passava en les mides establertes. Era el primer...
Quan la trinitat el va agafar junt amb els altres els passaren revista, com fan a la mili, no fos cas que fessin el ridícula davant les senyoretes en el dia de l’estrena...
Quan els tres veieren l’ensofrador del Llorenç, és quedaren esgarrifats, mai amb els anys que portaven en aquest negoci havien vist una cosa tant fenomenal, semblava més un ensofrador per tirar sofre a parres de gegantes...
El concili que feren la trinitat fou, salvar-se en salut i prevenir al jove Llorenç que potser no trobaria la jove que el faria bo en el dia de l’estrena com a mascle.
La Cisqueta, que Cisqueta és deia aquella noia amb qui s’estrenà tragué totes les seves arts de mestra en l’ofici i amb una tovallola embolicada a la base de l’ensofrador, va fer el fet, sense perjudici per a ella.
No es estrany que al Llorenç se n’hi anessin les dents per la Cisqueta, però ella, ni se’l mirava.
PARAULES 363

dissabte, 18 de juliol del 2009

58 -- ELS LLORENÇ nº 7

ELS LLORENÇ – Nº 7
Escrit d'Antoni Fortuño-- 3 - 7 - 09.

Les hores decretades per tots sabut, serien llargues, fins que arribés el moment en que el capellà mossèn Francisco i quatre o cinc escolans es presentessin cantant les Absoltes i amb l’asperges
mullessin la caixa negra – L’aigua, l’aigua la culpable i ara encara tornava a fer què ? No més faltaria que plogués, que no ho faria, per a més inri,
De retorn a casa , no tenien parentiu amb ningú, ja de nou a ses cases els acompanyants, els dos Llorenç començarien un camí involutiu. El menut poc sabia de res, de res, però el pare, aquell, havia vist un últim mirar en el vell que no el deixava tranquil.
Al quarto fosc hi tenien els gibrells i en necessitarien un per rentar-se. No canviarien hàbits
Guardaria els testos del que es va xafar i el dia que el firaire de Benissanet fes cap a fer el seu negoci, se les tindria amb ell. No era lògic que un objecte tant ben pagat i amb totes les garanties es xafés només al relliscar d’una cadira a dos pams de terra. I allò per ell tenia un valor gran, grandíssim... Aquells testos havien causat la mort del vell... No podia jurar res, però allò estava embruixat i el firaire hauria d’explicar quin encanteri duien.
Va arribar el dia que el Pep dels Pops,el pregoner, enterrador i tantes coses més passaria pel poble i amb un cop de corneta escardada faria saber que en la plaça es venien càntirs, pitxells d’aigua bona i fresca, i una carretada plena d’objectes de test.
Aniria amb el cabàs dels testos i com a mínim un gibrell nou a canvi.
El firaire el rebé amb alegria. Ell ja es confià.
- Per que s’ha xafat, eh, dieu-me?
- Això és que algú et vol mal. ..Només cal veure la forma com s’ha trencat. Tots iguals els bocins... I dius que va caure d’una cadira, i que ... No m’hi havia trobat mai en una cosa tant seria. Sé de les virtuts dels gibrells... Valdria la pena que anessis a Reus. Una dona que t’ho aclarirà tot. Digues-li que vas en nom meu. Té l’adreça .Millor que sigui demà mateix.
Paraules 364

divendres, 17 de juliol del 2009

57 -- ELS LLORENÇ nº 6

ELS LLORENÇ – Nº 6
Escrit d'Antoni Fortuño--2 – 7 – 09
El Llorenç el vell, l’home que la crossa li havia fallat ,que el gat negre, que el ruc, que el gibrell, que l’aigua... tot li havia fallat, era estès ara damunt del llit seu,però sense respir, esperant un seguit d’operacions per caminar per el nou estat de vida.
El Jaume i la Aníssia, filla del Pato, junt amb el Zacaries, un home amb cul més gros que una bota, i el pastisser Jaume, tots veïns, ajudaren al fill Llorenç en el dificultós pas.
El metge de Poboleda, que servia al poble vindria tard, el rector mossèn Francisco ja tenia temps ... i el qui si que no podia perdre’n, era el Peret per fer la caixa de fals escaire. El problema que tenia era el forro i la tela negra per guarnir la fusta. Hauria de caminar fins a Falset per comprar-ho i retornar, .per que ell no podia guardar un capital en roba per el que al cap de l’any li venia de treball en aquest apartat. També el Pep dels Pops, seria avisat per fer el clot on seria enterrat el vell Llorenç. I no calia dir que al Picando li dirien seguidament que ja podia anar al campanar per anunciar mitjan el tocs sabuts...
El ruc i el gos se’ls havia emportat el Zacaries que quelcom en faria. El gat al veure aquella generació pujava escales fins situar-se a les golfes a dir-los als ratolins que una desgràcia per ell li arribava a terme. Les molles sucades qui les hi donaria?
Les dones de cada casa passarien com una corrua de formigues per el lloc, amb el plany, la pregunta, com ha sigut, que ha passat, no m’ho puc creure, així el gibrell s’ha xafat, el caure escales avall, la relliscada,que ha ensopegat amb la crossa, i ha rodolat fins l’entrada, i no s’ha fet sang,s’haurà desnucat, ja podem mirar les escales,una relliscada i ja no hi ets, quines coses passen, un home que anava tant seguret,i no era molt vell, tenia les cames bones, encara sortia a comprar, aquest dia el vaig veure amb el firaire de Benifallet, que en volia fer de quatre gibrells, rentar-se la cara....?
Paraules 361

dijous, 16 de juliol del 2009

56 .- ELS LLORENÇ nº 5

ELS LLORENÇ -- Nº 5 .
Escrit d'Antoni Fortuño – 2 – 7 - 09

Cada dia el vell baixava a veure el ruc i refer-li i espargir-li la palla i donar-li quatre figues com a gràcia, ell agraïa aquesta dedicació de menjadora i el saludava amb bramulets com petons a la ma del amo mentre per el forat de darrere soltava un rosari curt de cagallons i alguna ventositat sorollosa desinflant el ventre.

El ruc no parava en el seu deliri de saludar al vell.
L’home, lliurat de la cadira, peuejant per damunt del reguerall de l’aigua, havia anat fins a l’escala amb porta oberta per donar el pinso de primera hora al ruc.

El Llorenç fill devia dormir molt fort al pis de dalt que no feia cap a comprovar el xivarri i soroll que s’havia produït. Sembla ser que el ventre li demanava assistència i era a la comuna que hi havia dalt de tot de la casa que dava a un corral que sortia a l’altre carrer.

El vell sol, i el ruc se les tenien. – Calla home que ja baixo .
I el ruc no parava de esbravar la lliçó de les seves inacabables As
Les albarques mullades , sense la ma a la gaiata, i la inseguretat en les cames feren que el vell fallés un peu i com una pilota va rodolar per els escalons seguint el retomb que feia i acabant baix de tot de l’entrada empedrada.
La pilota arribà baix ja desinflada i sense poder per alçar-se.
El ruc al veure al vell en una posició mai esmerçada pegava bots i coces i pets i bramulant com un boig.
Arreplegat com un quatre, el vell geperut i sense la crossa, i sense justí.
Els cops al cap principalment havien fet feina i allí havia quedat immòbil
El soroll que produïa el ruc era immens.
Per les escales baixava corrent amb el pantalons mig cordats. Al retomb de l’escala la visió és feu miracle i el crit agre del fill Llorenç...
- Pare....!!! Què ha passat...!!
El ruc no parava en son deliri com prevenint que avui les quatre figues es farien fonedisses. El gos saltava de la pallissa espolsant-se la palla, i sortir a fer la tifa al carrer com sempre.
Paraules 365.

dimecres, 15 de juliol del 2009

55 -. ELS LLORENÇ Nº 4

ELS LLORENÇ .- Nº 4 -
Escrit d'Antoni Fortuño - 30 - 6 - 09

- Això m’ho ha fet ella. Mai em va voler, li feia nosa i ara és venja. Ja ho deia el firaire. Ha trencat el seu gibrell, el que va triar per... Em volia mal, i ara,l’ esperit... Ho deia el firaire, hi ha veritat, molta veritat en aquell home.
S’aixecà com va poder, ajudant-se amb recel amb la cadira. De poc... De res és podia fiar... La crossa com dormint sense respondre a l’invitació de que vingués a complaure’l. Que es sabia ella. L’havia abandonat i ara es feia la repelosa., com si li digués.
Jo no em mouré si no vens tu. Que també tinc el meu orgull... M’has abandonat i ara voldries... prou faig de suportar-te, per que et repenges que déu n’hi do.
Va anar per collir la gaiata, el peu li rellisca en el sol lliscós i de poc torna a besar el guix.
Guaitava el gat negre com volent contemplar la pel·lícula que es portava el vell. Un meu de commiseració li va sortir de la gola com fent-li saber que el perdonava de la xafada de cua, ell recordava que les molles de pa sucades per anar al seu ventre sortien de la ma d’aquell home... Pensava ara, anar a embocar un ratolí i deixar-li al seu davant en senyal de submissió, però el veia tant enfeinat en el desgavell.
Els padellassos del gibrell podien posar una llosa i que el vell retornés a terra. La gaiata que no ajudava i la cadira es mostrava insegura. Decidí deixar de pensar en el vell i retornar a vora el foc, ara tot cendra després d’una nit de crema, i llepar-se la cua encara amb el dolor de la peuada.
Mig saltant els testos, arreplegant-los amb els peus, fent camí segur per al seu insegur caminar
I fent de la cadira com una gaiata de quatre potes, anà avançant fins aconseguir arribar a la barana de l’escala. I collir la seguretat d’aquell tros de fusta.

El ruc, baix l’estable, bramava amb deliri des de que el soroll produït damunt d’ell qui no diria que pensava en un atac a la seva intimitat despertant-lo en hores intempestives
...
PARAULES 363
....................

dimarts, 14 de juliol del 2009

54 -- ELS LLORENÇ -- nº 3

ELS LLORENÇ – Nº 3.
Escrit d'Antoni Fortuño – 29 – 6 - 09

Una dona, encara que invàlida fa falta a casa, un home, un home...
El vell comença per canviar el gibrell de lloc en la rentada de cara i mans. Una cadira baixa i allí li era còmode amb gaiata en ma el ajupir-se, que prou hi anava. Com que per les nits dormia poc i s’aixecava a les primeres clarors, el aixorrubillar-se una mica era de precepte.
Un dia pensant en les paraules del firaire, va prendre una mica de paciència. Deixà que l’aigua s’aquietés i fes de mirall abans de xapotejar-hi per esbravar l’aigua a mans i cara..
I veié una ombra borrosa que li semblà aquell mocador negre i cara de drap blanc de la seva nora ja a engreixar malves. Donava tombs vorejant per veure si la figura reflectida el seguia... Sí, emmirallat en la visió de la dona que el mirava constantment, fins que va sentir un soroll a l’esquena, es girà i al moure el peu un miol esgarrifós el despertà de la visió, era el gat negre seu, que la seva cua havia quedat enxampada davall del peu, el rodó de la cua li va fer perdre l’equilibri, s’aguantà en el respatller de la cadira i aquesta seguint al miol donà un tomb i el gibrell i aigua pararen a terra, l’aigua corrent pel trespol de guix i el gibrell fet unes quantes dernes, testos o padellassos escampats i ell al terra remenant les mans per l’aigua que seguia com pixarada un inconcret destí. La crossa abandonada abans de la operació i recolzada en la cadira, també va ballar fins quedar estenallada..
Massegat, amb dolors en cames, mans i cos, el cap es va lliurar, però de la boca no li venia veu per demanar ajut al Llorenç que roncava encara en la última etapa de la dormida. El gat havia desaparegut al lliurar-se de l’ensurt de la cua que prou havia estarrufat per fer desaparèixer els mals esperits.
Es netejà la boca amb la ma. El guix mullat a demés de la brossa que el trespol allotjava, li havien posat un esmorzar prematur a flor de llavi. Com una tifa al costat del pixum es sentia.
paraules 365

dilluns, 13 de juliol del 2009

53 -- ELS LLORENÇ -nº 2

ELS LLORENÇ Nº 2
Escrit d'Antoni Fortuño– 29 – 6 - 09

- Això de rentar-nos com si ens pixéssim a les mans s’ha acabat...
La primera lliçó era donada i les correccions ja vindrien. A la jove li va semblar una bona cosa, ja que ella havia de sostenir cada vegada el pitxell i tirar el rajolí, la mortificació era evident .
El menut poc es va assabentar, ell conta’l pogués jugar. Ja sa mare el comminava que tardés a fer-se gran que ja li vindria el patir, que potser seria ell el sostenidor del pitxell, ja que ella no contava viure gaire. Amb el mocador negre tapant el cabell, dol que portava per la sogra i que duraria encara segons les lleis, la seva cara blanca, sense cap rojor, era com un drap blanc estès en tota la pell, poca, que deixava al descobert. Ella no es sentia valenta per seguir el ritme del seu marit. Ell a cavall de casa al tros i també de retorn. Ella sempre a peu i fer feines al camp i després a casa. Des de refer les colgues dels llits, atansar llenya pel foc, anar a la font, rentar al riu, res, infinitats de feines de dia i que per les nits al costat del llum de carburo o d’una teia, havia de reparar pantalons i camises dels estrips i descosits o enganxar botons de braguetes que amb filferro havien apanyat per no ensenyar vergonyes.
Ella va ser la que va ordenar la forma de rentar-se en els gibrells. Amb un n’hi havia prou i en acabar un Llorenç l’altre seguiria. L’aigua bruta a l’aigüera que rebria baix de tot un dipòsit per aprofitament de la comuna barrejada amb fem d’estable, així les plantes del hort consumiria bon menjar per transformar-lo en tiberi. Ella serviria amb un pot la ració convenient a cadascú treta d’una gerra reservori del líquid....
Però ella ja ho deia que no allargaria ... Es va cansar de ser l’escarràs i se’n anava deixant el pot a les mans del petit que no sabia si plorar o recordar-se dels consells que li dava en temps passats la seva mare.
Ara el vell seria el fenyarot de casa. I el que no es fes, quedaria.
PARAULES 365.

dimecres, 8 de juliol del 2009

52 -- ELS LLORENÇ.- Nº 1

ELS LLORENÇ nº 1
Escrit d'Antoni Fortuño – 29 – 6 - 09

Tothom al poble els coneixia per els Llorenç.. ja d’antuvi la casa havia pres eix nom i no cal dir que l’havia conservat, era com un segell del seu prestigi.
El que avui era el més vell, l’avi, era un home sec i encorbat, sempre amb la tercera pota, la gaiata i al pas que anava, la barba li tocaria a terra.
Aquell dia a la plaça havia vingut un firaire que portava sàrries, càntirs, pitxells, gibrells, gerres, i al vell li feia falta quatre càntirs per anar amb la somera i els seus arganells a buscar aigua per casa al rentadors del riu.
Enfilà el carrer i s’arribà a veure el firaire. L’home tenia a la seva clientela embadalida, Era l’únic que portava aquest material. Bon psicòleg que venia fins buidar el carro, deixava la càrrega com si la regalés.
A demés d’assegurar-se que el seu producte el venia fàcilment, també tenia el seu apartat de parla de coses sobrenaturals, de mitjos miracles que ell veia quan es rentava la cara amb l’aigua del gibrell, que podia saber que es que li passaria de bé i de mal al dia, de les persones amb les quals es trobaria i que hauria de sortejar algunes, altres serien amics... Així els gibrells petits i grans no se’n veia als dits i buidava el carro que era el que li interessava.
.Al vell Llorenç li feu la demostració i sense ganes primer, de sobte li agafà la bogeria i li comprà els quatre càntirs i quatre gibrells per rentar-se la cara, i d’altres per posar amb sosa les olives, per fer com de cossiol per trasbalsar el vi de bota a bota.
- Aprofiteu la ocasió que estaré un any a tornar si el Senyor em dona vida i salut. I ja veieu el que us perdeu...
- Posa-hi dos topins,dos topines i dos cassoles grans i ....
El firaire, l’ ajudà a dur a casa seva tota la compra, per que no duia prou caler, i qualsevol és fia d’un vell encorbat i geperut
Al noi i a la jove explicaria com s’havien de rentar mans i cara, i no com ara amb el raig del pitxell
Paraules 365.

dimarts, 7 de juliol del 2009

51 -- L'HOME DEL DIARI

L’HOME DEL DIARI.
Escrit d'Antoni Fortuño Sas - 5 - 7 - 09
És un catalanista de pro, de sentiments i de pràctica, amb l’esquerra sempre pel davant sense dir color, i el criden per Fernando. Ell no sé si ho vol o bé ho suporta. Qui pogués entrar dins d’ell i que em contés. Per que
- Fernando...De buscar el diari?
- Els diaris... tres cada dia, és el meu racionament Després de llegir-los et sents neutral. Aquí cadascun tira per el seu cantó i la notícia si no t’assabentes de variades ,encontrades i divergents opinions, no pots jutjar res. Ho tiren al seu molí. N’hi ha pocs que ... De neutral, no ho poden ser per que els paguen...
Cada dia, si no hi ha inconvenient es passa per davant dels ulls tres diaris. No em pregunteu quins son, no li he preguntat mai ni els ha exhibit davant meu en vers quelcom nova
Ell et diu que els llegeix cada dia, però no et dona notícies allí escrites, parla més profundament, parla de records, de vivències, del que ha fet i faria, de temes candents que ningú en parla
Quan fa mitja hora que parla de la ruta que ha agafat, em diu que el perdoni, que... però ell continua i continua...
No en té mai prou quan agafa a algú que ell sap que escolta i l’escolta. Algun si tímid li poso al davant per que respiri, però ell no li fa osca, ni la saliva se li espesseix, ha trobat el moment i l’aprofita, parla amb tant de gust, com si buidés l’olla per omplir els plats de gent famolenca.
Un dia el posaré en un dilema.
- Per què et diuen, diem Fernando.?
Segurament que em donarà totes les raons, em demostrarà com un Castelar que diu el que sent... Potser que en temps de guerra i de dictadura jugar amb el nom del rei de la unió de l’Espanya... era un pecat i que viure amb un DO final al nom, qui sap quina melodia era la bona
i un s’havia de salvar fos com fos. Qui sap si podria fer pels seus ideals més no respectant el seu nom català. Ara, se segur que ell llegirà els diaris i jo mitja hora... escoltant.
Paraules 365 ...

dilluns, 6 de juliol del 2009

50 -- LES OLORS.

LES OLORS
Escrit d'Antoni Fortuño -- 4 - 7 - 09
Sortí amb la moto per el camí de la ermita com si la pressa per arribar no fos sols cosa de temps, com si li anés la vida, arribar abans que d’altres motoristes.
La festa havia set llarga, amb bon dinar i copiós beure, i després per fer baixar la manducar una ballada en que jovent i vells hi posaven el millor i a repostar al bar improvisat on sols faltaven cadires que de gots i beure ni havia per un exèrcit.
El jove motorista primer no rebria la pols de la collada que baixaven a tomba morta com jugant-se la vida. Un ramat de cabres empeses pel gos no haurien fet una polseguera tan descomunal.
Arribaven al poble. No calia dir qui creuaria la meta no senyalada. El jove corria com un dimoniet. Ja dins el poble per entrar de ple en la plaça un retomb i cantonada eren l’últim escull.
La roda davantera fa un estrany. La cantonada la veu el manillar que amb la trompada rebota i es posa en front d’una porta vella de melis amb bon clauat i que aturà el camí posant –se com atzucac davant. El noi no suportà la trompada i el nas i cara i cap i tot ell s’emplastraren en la porta. Allí quedà, al terra arreplegat amb la moto al terra gemegant amb bràmids del seu motor.
El noi estenallat com si un llit ben guarnit l’hagués esperat era damunt de l’acera desmanegat.
.....................
El noi, han passat deu anys, es va salvar. Avui, de casualitat he parlat amb ell. Menava un camió
Que omplien de fem. M’he apropat i com que no el coneixia i estaven en lloc de la meva propietat li he volgut gastar una broma:
- Més valdria que us toques una travessa que olorar aquest tufet que penetra per ulls, nas, boca i orelles...
- No en sento cap d’olor.
- No sentiu cap olor?
- No, no, no.
Quan m’ha explicat que... li varen tenir d’operar des de davall dels ulls , nas,boca ... Era tot reparat amb cosits com un sac i reomplert de silicona,... he pensat... I no sent ni les llufes, quina sort.
Paraules 365

divendres, 3 de juliol del 2009

49 - SNYORET PEPITO...,SR. JOSEP..., PEPET.

Senyoret PEPITO..., SR. JOSEP..., PEPET.
( Escrit d’Antoni Fortuño – 22 – 6 – 09 )

Sent de casa bona si li queia algun mal nom mai el sabria. Allò de senyoret Pepito no resistia en les boques i qui el tractava emmelava la veu..
Les noies el deixaven arribar prop, amb el criteri de que entrar en el cor del jove seria la sort de tota la vida. Ell ni se’n dava compte. Pensar que li pertanyien terres i cases i granges i ramats...,
A la mort dels pares retallaren, de senyoret a Senyor Però si que veié ampliat el treball
Encara que fos per manar, ja que aviat va comprendre que el majordom li faria la feina, i tot el seu heretatge canviaria sense notari, de nom.
Comprà camions per que l’afavoria en el transport de tot el que produïa. Però com que a les terres necessitava molta ma d’obra, va procurar que els mitgers adquirissin com qui es reparteix el tocino. Tu un cuixot, tu l’altre. Aquest la carcanada, l’altre els lloms, i ,el tocino esdevingué caler al comptat o censals pels mitgers.
Les granges i ramats, no podia supervisar-les bé i les renovacions per posar al dia costaria el que la hisenda de finques li havia ingressat. La casa per on treballava va trobar substanciós el negoci i li oferí no l’oro i el moro, però si unes quantitats d’alegria i treball segur per la flota de camions.
Ell sols sortia a la carretera a menar en cas que algun xofer fes vacances o malaltia.
Amb la flota de que disposava, no hi havia nit que no li toqués com als bombers, apagar el foc.
Un espavilat conductor, va proposar-li, ja que tenia un fill en edat, de fer les suplències i lliurar-lo d’un farcell pesat.
-No. El que faré es que et venc tota la flota.
A bodes em convides, pensà l’espavilat conductor.
Ara si que anaren al notari i va poder posar en la caixa un remanent líquid cobrable.
Solter com era, va poder triar.
Però la gent del poble ara li deien el Pepet, el creien arruïnat.
Res de res, tenia els contes corrents amb bona correntia . Comprà un vaixell.
Ara dona el tomb pel mon i invita a coberta i a camarot.

Paraules 364

dijous, 2 de juliol del 2009

48 -- NO N MENJARAS PAS

NO EN MENJARÀS PAS
- A. Fortuño – 21 – 6 - 09
A una hora de camí del poble hi gaudia d’una finca que per ell era la supèrbia personificada, el feia sentir content i satisfet. Un camí empinat hi conduïa. Sempre duia el gos, el Tabú, que una pota del darrere la tenia pràcticament inútil. Sols arribar al riu i començar la costa ja marxava a fer córrer algun cadell o conill que es distreia i si persistia l’embocava i portava tall per l’amo i per a ell.
Baixava de l’animal al arribar a la barraca, gran, de deu canyissos, fins podien fer-hi foc i els animals dins es salvaven de la solanada de l’estiu o de les inclemències del hivern.
La bestia amb el ramal al coll o a rosec per terra s’arribava fins la font. Tipa de casa, ara beuria.
La font, un rajolinet fi, anava omplint la basseta i sense mirar prim escrivia per terra al sobreeixir-se el reguerall que la conduís a les plantes com carabassera, tomaques, pebrots , albergínies...
Parada de sembradura i oliveres, va voler posar entre la font i la barraca un cep que potser convertiria en parra, sols calia deixar-li primer alguna pistola i després conduir els brots per enramar-la entre el marge que s’oferia a donar-li el braç.
Tot el personal d’aquells indrets feia parada a la font omplint el bujol, canti o cantereta per gaudir d’aigua potent que coïa els fesols i cigrons...
Als dos anys de ser plantat el cep ja va florir i la granada va ser bona. El fruit pujava. Si convenia el tapava en el temps de maduror guardant-lo d’abelles i vespes. Demà el colliria...
La seva dona ja ho esperava.
Aquella tarda de dijous, no va anar-hi, tenia altre quefer, però si que hi varen anar una colleta de xibals a beure aigua a la font al fer festa de l’escola i collir un sac d’herba pels conills.
La temptació va ser forta i els tres raïms es feren fonedissos en les boques de la xibalada.
El divendres va portar la notícia quan la mula al deixar-la va mossegar uns pàmpols...
- Romera, que fas... – I el crit i mirada varen dir-li que la mestressa no menjaria els primers raïms.

Paraules 364
.....................

dimecres, 1 de juliol del 2009

47 -- FFALDILLA O PANTALON

FALDILLA O PANTALON
Escrit d'Antoni Fortuño Sas.
Es matí. Seu al banc de la placeta. Davant d’ell la casa que més la fet somniar. I allà al darrere la casa on viu ell, solter i ja amb l’esquena i cames plenes d’anys. Però li agrada ser aquí a somniar a donar el pas enrere del record.
Ha collit un cigarret, encara fuma. Abans amb el paper al llavi i la picadura de la petaca els lligava ben ensalivats.
Al balcó que sempre mira ha sortit una noia a regar les plantes. Ell festejà amb la seva àvia, però amb el delit de la seva estimació un acte d’ella feu marxa enrere per tota la vida
Ell, paleta de professió, coneixia les cases del poble i us diria on falta una teula que pot causar una gotera,...
Havia aprés l’ofici de jove. Ara recorda amb fruïció una vegada que treballant en un convent.. La bastida per arribar a les voltes, sis metres,... Aquell dia anava de desgràcia, el camal se li enredà entre tauló i uns claus i es va esquinçar fins dalt de tot i les misèries les duia a l’aire. La monja que conduïa per baix a les novícies al veure el panorama , es posà a cantar i que la seguissin en el cant : No mireis al cielo, mirad a la tierra. Que en aquellas altúrias se ven las catacumbas
Des d’aquell sant moment sempre que passava per davall un balcó, els ulls li rebentaven mirant al cel per veure les catacumbes d’alguna incauta que regués les flors i la faldilla li fes com de campana..
Quan festejava, la seva núvia va voler posar-se pantalons en aquells temps inacceptable. Per presumpció i esvaniment ?... No...!!Per seguir les modes avançades de París No ho feia per que no se li veiés el que me’n alegro,...però ell ras i curt li prohibí. Els raonaments no el feren baixar del ruc... No has de portar els pantalons. Per més que a casa manis, que també s’esqueixen i pots quedar amb el cul al aire. Si portes faldam ja saps el que has de fer.
I ni l’un ni l’altre donà el braç a tòrcer.

Paraules – 364

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

AQUAREL·LES - FLORS.- A.F.S.

GRAFICS QUE GUARDAVA EL MU PARE-- ANY 1919