ELS LLORENÇ Nº 2
Escrit d'Antoni Fortuño– 29 – 6 - 09
- Això de rentar-nos com si ens pixéssim a les mans s’ha acabat...
La primera lliçó era donada i les correccions ja vindrien. A la jove li va semblar una bona cosa, ja que ella havia de sostenir cada vegada el pitxell i tirar el rajolí, la mortificació era evident .
El menut poc es va assabentar, ell conta’l pogués jugar. Ja sa mare el comminava que tardés a fer-se gran que ja li vindria el patir, que potser seria ell el sostenidor del pitxell, ja que ella no contava viure gaire. Amb el mocador negre tapant el cabell, dol que portava per la sogra i que duraria encara segons les lleis, la seva cara blanca, sense cap rojor, era com un drap blanc estès en tota la pell, poca, que deixava al descobert. Ella no es sentia valenta per seguir el ritme del seu marit. Ell a cavall de casa al tros i també de retorn. Ella sempre a peu i fer feines al camp i després a casa. Des de refer les colgues dels llits, atansar llenya pel foc, anar a la font, rentar al riu, res, infinitats de feines de dia i que per les nits al costat del llum de carburo o d’una teia, havia de reparar pantalons i camises dels estrips i descosits o enganxar botons de braguetes que amb filferro havien apanyat per no ensenyar vergonyes.
Ella va ser la que va ordenar la forma de rentar-se en els gibrells. Amb un n’hi havia prou i en acabar un Llorenç l’altre seguiria. L’aigua bruta a l’aigüera que rebria baix de tot un dipòsit per aprofitament de la comuna barrejada amb fem d’estable, així les plantes del hort consumiria bon menjar per transformar-lo en tiberi. Ella serviria amb un pot la ració convenient a cadascú treta d’una gerra reservori del líquid....
Però ella ja ho deia que no allargaria ... Es va cansar de ser l’escarràs i se’n anava deixant el pot a les mans del petit que no sabia si plorar o recordar-se dels consells que li dava en temps passats la seva mare.
Ara el vell seria el fenyarot de casa. I el que no es fes, quedaria.
PARAULES 365.
- Això de rentar-nos com si ens pixéssim a les mans s’ha acabat...
La primera lliçó era donada i les correccions ja vindrien. A la jove li va semblar una bona cosa, ja que ella havia de sostenir cada vegada el pitxell i tirar el rajolí, la mortificació era evident .
El menut poc es va assabentar, ell conta’l pogués jugar. Ja sa mare el comminava que tardés a fer-se gran que ja li vindria el patir, que potser seria ell el sostenidor del pitxell, ja que ella no contava viure gaire. Amb el mocador negre tapant el cabell, dol que portava per la sogra i que duraria encara segons les lleis, la seva cara blanca, sense cap rojor, era com un drap blanc estès en tota la pell, poca, que deixava al descobert. Ella no es sentia valenta per seguir el ritme del seu marit. Ell a cavall de casa al tros i també de retorn. Ella sempre a peu i fer feines al camp i després a casa. Des de refer les colgues dels llits, atansar llenya pel foc, anar a la font, rentar al riu, res, infinitats de feines de dia i que per les nits al costat del llum de carburo o d’una teia, havia de reparar pantalons i camises dels estrips i descosits o enganxar botons de braguetes que amb filferro havien apanyat per no ensenyar vergonyes.
Ella va ser la que va ordenar la forma de rentar-se en els gibrells. Amb un n’hi havia prou i en acabar un Llorenç l’altre seguiria. L’aigua bruta a l’aigüera que rebria baix de tot un dipòsit per aprofitament de la comuna barrejada amb fem d’estable, així les plantes del hort consumiria bon menjar per transformar-lo en tiberi. Ella serviria amb un pot la ració convenient a cadascú treta d’una gerra reservori del líquid....
Però ella ja ho deia que no allargaria ... Es va cansar de ser l’escarràs i se’n anava deixant el pot a les mans del petit que no sabia si plorar o recordar-se dels consells que li dava en temps passats la seva mare.
Ara el vell seria el fenyarot de casa. I el que no es fes, quedaria.
PARAULES 365.
