4 –
Quan arribaren a casa, mare i filla, estaven que no podien més. La filla perruquera i la mare ajudant a rentar caps, eren dos màquines. Estaven en el dejuni de les festes majors i dona si i altra també passaven per la botiga de les Maries per posar-se el cap en condicions, La feina era esgotadora i arribaven a les dotze de la nit a casa amb la llengua fora.
- Ja heu sopat...? – preguntaven als marits que repapats en el sofà miraven la tele.
El vell home de bona xarreta i sempre amb la frase com fibló les hi contestava...- No em faria profit no esperar.-vos. Ja sabeu que no ho faria mai. Però no pateixis per naltres, si no vols fer res, també passarem Que ja som grans i sabem patir un dia.
La vella Maria sense escoltar ja era a la cuina a fer el que devia com a mestressa de casa. I la filla, també ja parava taula, semblava que el cansament no podia en elles i sense posar el cul i cames en repòs
cadascuna al seu lloc, feien el que havien de fer.
- Pare, ja podeu seure a taula, que ja teniu el plat per començar.
L’home ronsós del temps de tenir l’ossamenta en el tou es feu en el lloc de sempre.
- Noia? Que no em portes l’ensiam?
