9 -- NO CREIXEREM TANT.../ gràfic 1919

Mireu el gràfic que l'any 1919 va guardar el meu pare.

Era el mes de Gener i el titol conseqüent és refereix al Conde de Romanones, un politicastre

d'aquell temps pujant la difícil costa. Crisis davall i Autonomia.

9 – Retrospectiu -POSTRES. 12 – 10 - 08
- Amb això del Jocs Olímpics, el politiquet s’hi entreté alguna estona. Ha vist com el FEDERER, que sembla que ha perdut la FE en si mateix ( s’ha degut dir FE – DE –RES, no està mal la coincidència ), ha davallat enfront BLAKE.( girem-ho al revés i podem llegir E(h)- KALB i resulta que pel, ni un que prosperi, però li ha esquilat al campió de campions el partit i ja pots anar a veure la conta corrent a Suissa) Però si NADAL és el virtual primer del ranking, noi.? ( Bé, llegim, llegim al revés que també té mel i mató la cosa, figureu-vos L’ADAN... ja ja. Penso que aquest era segons algun escrit que varen trobar fa temps que el nombrava com el primer poblador de eix mon, jo no ho he vist, i creure sense veure és tenir FE... au, callem que s’adormi’t el politiquet)
El politiquet sembla que somnia. A veure si dura. Es troba en un gran jardí i hort. Vol asseure’s en un dels bancs que hi ha, però està brut d’immundícia. Gossos borralluts i gats amb ses miols inquisitius, es barallen hi ho deixen tot perdut. Les caixes de fruita que estan apilades sols contenen cosa putrefacta.
Tot es brutícia. Un lloc com jardí que es per descans i esbarjo i un hort per produir aliments nets es tot un desgavell, No sap com seure al banc, ja que com més neteja més s’embruta. Gossos peluts i gats esquerps fan ses necessitats sense mirar prim. Li ha semblat que un raconet de banc podia resistir la seva humanitat hi el cul ha quedat galdós. Una tifa fresca i melosa sa col·locat en l’eixarranca i la frescor penetrant li ha entrat fins les parts íntimes. Ha fet un bot i al despertar era davant de la tele i que el menorquí llençava la raqueta senyalant la victòria...
Era un somni que per predir-lo necessitaria una bola de cristall i el mag de torn? Ha pensat que els BANCS i CAIXES podien ser... Que tot això del DINER estava molt brut. Que si algú no s’hi posava en serio...Ai, mare !! No tinc cap Hipoteca, però el qui la té i no pot pagar..., Doncs, si la té a deu anys, la posarem a vint, que si ets jove encara seràs viu i encara tindràs arrestos per pagar per que no et prenguin la hipoteca, vull dir el pis... I si tots els que es troben o es trobaran amb problemes, i bancs i caixes es queden les seves hipoteques, vull dir cases, ... Com les vendrem tantes si al mercat en sobren i...
S’ha posat les mans al cap. Quins mals somnis. Tot per que Federer ha perdut i ell somniava que jugués la final amb el seu Nadal... Aquest partit li han robat.... COSES QUE PASEN... Ja ho dèiem que el temps de vegades també empitjora les coses.

POSTRES.- De vegades repetim i repetim fins que ens fem pesats. Aleshores, si preguntem al oïdor : - Potser em faig pesat...- . Ja podem creure que és una realitat que fins les xutes aplaudirien bevent oli per anar fines.
El politiquet creu que els diaris, revistes, teles, quan s’entesten en una noticia, no paren fins posar-nos-ho a la mollera, és quan ell certifica : - Renoi, que pesats, aquests tíos. Però ells no pregunten i demanen excuses, ells a la seva fins que tothom en tertúlies o en converses normals – ara que no pots distreure’t amb la cigarreta, ni amb el caragillo, per que també el conduir imposa els seus preceptes – s’entesta en parlar del mateix i semblen lloros que no saben dir res més que el poc que han aprés.
Si fa un temps els diaris fent-se ressò, anunciaven que el creixement espanyol per l’any seria el normal, ara ens deixen bocabadats i ens anuncien que allí on van dir que si, ara és que no. Ells sols fan que repetir fins al cansament el que els poders de la muntanya més alta els diuen. Si ens hem de queixar...ja sabem a quí.
Als poderosos que per acontentar al personal van rebaixant o pujant les cotes de la seva informació fent arribar el que convé a traguets de mistela dolceta o de vinagre suau. Així la gent va vacunant-se a poc a poc de la malaltia que com epidèmia – no em direu que la CRISIS és sols un CONSTIPADET DE D’HERBES, BRANDY I ASPIRINA -s’estén per el territori i sent el dolor alentit, d’aquesta manera el mal, no és tant mal. Ja deia el sr. Ramon Vinyes, - Els humans som uns animals de costums -. Que savi era aquell home !!
El politiquet al llegir i escoltar que el creixement espanyol de l’any serà inferior al previst, no ha fet més que pensar en l’altura que a ell el sosté gràcies a peus i cames. Bueno, no creixerem. Crec que també i al mateix temps ha reflexionat sobre l’engreixament seu i dels demés. Quan ell va anar a la mili, arribar a metre setanta i fer de pit prop del metre, era una altura i gruix per ser gastador – no de peles, si no el preferit en els desfiles sent el que obre la formació -. Una prerrogativa d’altura...
L’ha tingut pensatiu, per que si que ara el jovent creix de forma desmesurada, que a molts quan els mires sembla que tens un núvol davant a punt de deixar anar la tempesta damunt. El jovent creix i molt i ara els pantalons i jerseis i abrics i espardenyes per vestir i calçar porten un gasto major, doncs a més tela més cost i a més espardenya més... Segurament que el govern que se les sap totes i volen reduir el gasto pressupostari on sigui i com sigui haurà dit
:- L’estalvi està aquí...-. Clar que el president major haurà de reduir la producció i negoci de les seves fàbriques de calçat, - a la Xina en fan de baratetes i també duren, i fins fan roba, caram,...- però com son persones molt dúctils es sacrificaran a entrar en el bossot uns quans calerons menys en l’estalvi que ajudaran a surar.....no sé si del tot.O sigui que, per ser gastador, ara que la mili ja no circula, doncs ja haurà de ser cosa genètica, per que el govern diu que creixerem menys i si el que porta les regnes diu..., doncs, als petitons a donar-los aquells meravellosos “polvos” Pinós de la nostra infància i l’oli de fetge de bacallà que et deixava un rogall a la gola que ni amb xocolata se’n anava,... després a menjar colitxos i baldofes i estalviem en ensiams que aprofitant sols el cor en desaprofitem quantitats que al podrir-se fan estar als de Medi Ambient en alerta. Estalvi, estalvi i més primets, per conservar-nos. Segurament que el gasto serà menys.... Politiques de quan les plagues d’Egipte.

8 / 9 / 10 -- JO SOC JO. L'ESTAT ÉS L'ESTAT -- gràfic 1919

I continuo ensertant grafics del 1919.
---------------------------

8 -- 10 – 10 – 08 -POSTRES .- El Groguet que ha trobat un bon lloc en la taula del tiberi ha cridat al politiquet.- Que fas que vols menjar res. Ja saps que quan els estornells toquen terra no queda oliva...-,
-Fes-me lloc...- i el Groguet que la vist mig poxo, l’estira i el col·loca a primera fila allà on els plats semblen ulls oberts mirant als comensals.

-Jo pensava que ens seguies. Que tens algun mal de cap?
-Res que tot aquest remor, m’ha fet recordar un sant Jaume en que el foc al bosc ens va fer perdre la festa.

-De foc, dius? Ni metxers ni mistos haurien d’habitar les butxaques de ningú al estiu.
-No crec que aquell foc fos per un descuit d’un misto, qui el va encendre volia netejar de bales i bombes aquells barrancs.
- Doncs, a nosaltres ens varen cremar els cairats i vigues que teníem a port de treure del bosc per a fer-nos la casa. Jo molt jovenet, però el pare i avi encara ploren ara. I sempre, sempre
em tenien dit que fora perill de les butxaques i encenedors i mistos ben guardats.
- Mengem una mica així ja no caldrà parar taula...
- I tot això que estalvies... Ara, que nosaltres amb un trocet de truita i un pastis i gotet de quelcom fresc ja ens en sobra.

Les autoritats plegaven veles i les taules semblava que un flam de foc hagués netejat la catifa de fulles seques d’aquell bosc. La presa ja la tenien quasi tots. S’anava desfent la madeixa que ara ja tenia el jersei acabat i sols les últimes paraules i els tocs de mans complien amb el protocol. Els cotxes arrancaven amb destí conegut. I tothom anava fent temps per que la claror estengués la vànova de la nit. S’anava escolant la festa. El poble tenia en son haver un Centre Cívic que donaria el seu treball a alguns, el seu esbarjo i companyia a d’altres. Quin acte ens esperava per tornar a veure algun Honorable? No era hora de preguntar-se això, si no de gaudir el moment que ja s’inscrivia en el llibre dels records.

POSTRES.- Posaria ja el politiquet la fulla de ruta que tants de dies havia descuidat. Voler fer de periodista no era per ell. Li resultava més l’estar sol, sense l’angoixa del soroll i l’atendre a tothom
Encara que sols fos amb un somriure.
Li preocupava encara el FINANÇAMENT. Tot aquest borrombori que els polítics ens posen davant com si cada un d’ells tingués la vareta màgica i resulta que totes les guerres es vencen quan es va a una, sense fissures i ningú es despista per aprofitar el moment. Clar, el supeditar conformismes és complicat, per que cada partit té els seus sis i els seus nos, i baixar el cap quan l’altre parla i donar-li la raó no està massa ben vist. No és l’amor propi el que es ventila si no l’orgull.
El politiquet tenia les seves teories, exemples que ja havia descuidat per aquí per si algun ganós volia agafar ganivet, forquilla i tovalló i sobretot ganes de consumir el projecte que li brindaven al plat i posar-s’hi amb l’esperit ple.
Avui, al retornar cap a casa per la acera que protegeix de les rodes de cotxes l’edifici li ha vingut com una altra flamarada al cervell. Pensava que Espanya, no és ni la mare ni el pare, és el fill que van tenir totes les terres, les tradicions, les parles, les cultures atàviques que avui es veuen sotmeses per uns interessos centristes.
No comprenia com un fill podia disposar i manar en tot. Ara els pares treballaven per ell per que es fes gran als ulls dels espectadors del mon, i ell s’ho prenia a glòria. Tot era seu, fins l’alè dels progenitors que ara a més de desvetllar-se a la feina per ell rebien els rosegons i molles sobrants de la taula. I per més promeses que ELL fes, a l’hora de la veritat tot es quedava com grapissos, per que el blat no el soltava de la seva ma. L’Amor que havien tingut al engendrar-lo, no era correspost i se’n fotia bé.
JO soc JO. L’ESTAT és l’ESTAT. Vosaltres sou els meus súbdits. El DINER és meu, em pertany per que a vosaltres no us correspon res i tot el producte heu d’abocar-ho a les meves arques i ja us donaré quelcom per mantenir-vos. TOT ES MEU. M’HO VAREU DONAR. NO VOS QUEIXEU.
Ell pensava, doncs, si sens acaba la SALUT.... Aleshores qui mantindrà a aquest díscol fill que entre tots hem criat i ara s’ha tornat el dictador de les nostres vides?
No li vaig sentir la resposta. Vulgar com és a qui diria certes reflexions? Als polítics? Als votants? Als... Ho tenia negre. Els primers li deien, Fem feina per tenir festa... ( no ho entenia) Els votants li deien Fem festa per tenir feina... No entenia com la gent es despreocupava de tot.
Clar, que a ell, li creixien les ungles en la carn de les seves creences i no se’n sabia sortir.
Va moure el cap i es va dir en l’interior més íntim..., ja tenim el temps que és com un exercit que ho arregla tot.
POSTRES.- Ja tenim el temps que és com un exèrcit que ho arregla tot... S’havia dit el politiquet,però quan un posa dintre d’eix temps el rellotge despertador per a tots per que allí comença la cursa, ja em diràs quan soni si ningú dels dirigents, amos del cotarro, en fan cas i continua dormint el personal que ha de posar-se en la teòrica taula rodona – de rodona res, de res -... El temps ha arribat però els amos es neguen a fer el que han de fer.
No comprenia la hipocresia. – Mireu, us dono això...!! Si no ho voleu,per valtres fareu, més per mi.- I és que la paraula donar, serà un retorn, en tot cas, del que se li ha posat a les mans i que Ell, el fill, considera seu, propi, que en disposa i ja està.
Si mirem dintre d’una família qualsevol de nosaltres, generalment, ho dic per que les excepcions confirmen la regla, l’autonomia senyala unes prerrogatives per a uns i per a altres, deures i drets, que no son tonteries. Quan un es separa crematísticament de la arrel que l’ha vist néixer, fer-lo adult i esmerçar-li el camí de la seva prosperitat solitària, - no vull dir que l’amor al lloc de naixement en renegui – però com que la pela és la pela, aquesta no va al tronc primer i després ni tornen el que volen, no, tot és queda en la part que és separa per el diner. O sigui, que l’exemple no pot ser més gràfic. Tots, polítics i votants, per separat, podem tenir el parió a tocar de ma.
Ja sap el politiquet que tot això son vulgaritats. S’haurà de rentar les mans i buscar-se una altra feina més productiva que embassar filosofies que ningú escolta dels qui deuen escoltar. I predicar en el desert..., això pels anacoretes i ermitans.
El que deia... el temps ho arregla tot... o empitjora tot... Que hi farem, Que som nosaltres, temps ?

7 -- lA fRANCINA I EL MARC // FA ANYS PER S. JAUME...

Un gràfic del que guardava el meu pare del any 1919
----------------------------------------------

POSTRES .- Forts es farien dins l’edifici els oïdors de discursos. Forts es farien els que ocupaven prop les taules parades el lloc propici per l’assalt. Les dos figurades llengües de foc ja eren separades, com si fossin independents l’una de l’altra i això, no, que no! El grup de les taules depenia en tot de l’arribada d’autoritats, o sigui la ventada que baixaria després dels parlaments. Com en partit de dos contrincants, havia de fer el sac d’honor el personatge per qui s’havia parat taula.
A la sortida del local inaugurat, es feren forts una colleta de menuts que volien esmerçar la seva dèria de tocar al personatge. Dos dels petits s’avançaren i ningú els barrà el pas, ans al contrari feren com un cercle protector. La Francina i el Marc s’encararen a l’Honorable . – Nosaltres avui complim anys... Era una celebració anticipada per el record posterior? – El personatge abaixà la seva humanitat i a la seva altura els digué : - Segurament que ho recordareu sempre.- I traient-se la cartera els ensenyà els seus fills – Ells son com vosaltres, qui sap si un dia us trobareu amb ells i podreu contar-los-hi aquest encontre nostre...-. I apropant-los encara més els colli un a cada braç i un petó a cada galta dels menuts correspost per ells.
Al politiquet quasi li cauen unes llagrimetes. És sensible l’home. Altres homes i dones es passaren la ma per la cara, i després es posaren a aplaudir amb inusitat interès.
El moment dolç ja el teníem caminant davant i ensenyant-nos que tot personatge té el seu moment d’ ensenyar el cor i sensibilitzar-se amb tothom. No son pedres ni ciment ni marbre.
El seguici anava cap a la taula parada. Des del lloc l’avalot de la gent trencava l’aire i com motors engegats a punt de posar la marxa d’avançar i collir la forquilla dels dits i no tenir por de buidar plats i plàteres de la selecció d’apetitoses menges.
Al politiquet que s’havia quedat endarrerit li vingué a la memòria un record quasi terrible. Tot el soroll que pujava de la Piscina li semblava la crema que es donà un any per les festes de san Jaume. No recorda l’any, pensa en els seixanta i pico.
A l’hora de la migdiada un truc a la porta, no sols a la seva si no a tots els homes del poble els reuní a la plaça junt amb Prudenci l’agutzil, el batlle i guàrdies civils. Se’ls assabentà del foc a la serra del Tormo fins a san Miquel darrera del que normalment es veu des del poble. Allí havien d’anar a apagar-lo. La nombrosa colla s’encaminà a pas entre lleuger i pesat per l’empinada costa que conduïa a la font de la Valleta. Quan ja van ser a quasi dalt de tot, anaren repartint-se per la feina encomanada.
Com si guaitessin en un balcó, eren com dalt d’un gran crestall i allà al fons el foc en feia de les seves i les bales i bombes explotaven en un obrir i tancar d’ulls.
El politiquet, no sols sentia por, si no que el pànic... L’oncle Mariano i Jaume el Ferrer junt amb altres que ja no parlen anaven retardant el pas. Un s’engiponava darrera una mata, l’altre en una pedra contundent i així els amagatotis varen suplir el guaitar a la mort que s’anunciava al travessar la cresta.
Allí l’infern era present i ells no volien ni el foc dimonial ni el cel de la glòria i medalles per ser uns herois que apaguen un incendi i moren en l’intent.
Els responsables de l’acció degueren veure que allò tampoc era per ells i varen fer-se sords i muts i retornaren després de varies hores d’estada en un estat inestable i que podia deixar-los secs per sempre.
Encara sent el rumor a baix a les taules. Tota la visió ha set com un flash. Baixarà a veure si troba un tros de truita o alguna rodanxa de xorís per calmar el mal moment que ha tingut en son record. Si no s’hagués apartat del Groguet i la patuleia, potser no hauria agarrat per la cua uns instants tant indesitjables.

7 -- LA INDEPENDÈNCIA DEL DINER --gràfic del 1919

Seguim transferint gràfics guardats pel meu pare del any 1919.

6.--POSTRES.—Al Centre Cívic hi ha entrat la comitiva de prohoms dels pobles veïns junt amb l’Honorable i el batlle de la població i un seguici d’homes, dones i canalla que quasi eixamplaven les parets de l’edifici abans d’inaugurar-lo, més que formigues, moltes del cul alt o abelles meleres, s’empenyien per arribar al cau o a la bresca.

El Groguet arramblat per uns quans companys ha desaparegut en aquell riu, mentre el politiquet ha quedat mirant el mirall de la façana, un vidrieral enorme que deixa entrar la vista des de fora com boca oberta davant el dentista.

La separació no ha semblat importar-li a nostre actiu personatge. El carrer ha quedat buit i el soroll ha entrat a la casa estrenada. Una part del personal que havia badat fins l’arribada del prohom i comitiva, no ha entrat i ha decidit anar al lloc on el refrigeri espera el temps i hora per oferir-se a tots.

S’ha quedat meditabund, l’home, el politiquet com si les últimes frases seves l’haguessin colpit verament. Pensatiu emmirallat en la façana semblava un transportat. Era en un moment de trànsit quan el seu cap va més enllà del que molts es permeten : PENSAR.

Semblava que es deia com pujant al núvol que per damunt circulava empès pel garbí : Finançament, finançament. Ho tenen negre. No se’n sortiran. Amb lo fàcil que és. Ja li ha dit la mestressa al amo del ... treball, no del diner. Ella, és l’ama absoluta i en fa el que vol. I com que no son valents de quedar-se la part relativa que els toca... cametes ajudeu-me.

Això, es de mal comparar, però s’assembla a una família. Pare i mare rics, per que els fills treballen,, com més n’hi hagi millor, i els calers de la setmanada cap al bossot col·lectiu, diuen, però a la setmana – del que ja és seu – els donen pels gastets de la disco, cine i novia i estalvia Pepet que si no quan et cassis no en tindràs ni cinc i a pidolar o a endeutar-te si vols un piset, un cotxet i una bodeta com cal...

Li venia a la memòria una conversa amb un camioner. Festejava ell, un català, amb una noia extremenya nascuda aquí. El pare d’ella no treballava, la mare, si, la feina de casa que en tenia per posar al dia als set subjectes que tenia que alimentar, vestir... La noia entregava al pare tot el que guanyava.

Un dia li digueren nuvi i núvia que es reservarien una bona part del sou de cadascun i que mirarien per un piset o caseta per al cap d’un temps de festeig tinguessin un patrimoni per començar la caminada junts. El pare si oposà. En el tira i afluixa, sols trobaren una solució. No donar-li res al pare i anar per lliure, començar ja la nova vida. La baralla fou enorme, Veïnat i molts més volgueren posar pau, quina pau, si cap tirava enrere. Cada un tenia la seva de raó. El pare amb la butxaca sense entrar-hi el sou de la noia, amb l’agravant que la epidèmia podia prosperar en els set germans i quedar-se amb el bossot sense entrar-hi reserves... En fi, un drama....

L’he vist trist dient: Que no es barallin.
Potser tots sabem a que es referia. Diuen que demà dia nou d’agost ...les bosses es trobaran i faran un transvasament, no se si d’angoixes, de diners, de poders o de baralles . Pot quedar tot en pa sucat amb oli.... Que no es descuidin el sucre que fa de més bon menjar.
Ara hi caic, per això alguns volen la independència... Sí, si,si. La independència del diner. Aquí es la clau. Hi no ho saben veure aquests savis tant intel·ligents? Haurem de lligar-los-hi les sabates. Crec que no saben ni ajupir-se per fer-ho. Una pena... Amb sabates a retaló es va al bany, no us sembla?
------------------------------------------------

------------------------------------------

6-- DE RECTORS I FINANÇAMENT-- gràfic 1919.

Seguint la colocació de gràfics guardats per el meu pare de l'any 1919.
no sé si podriem figurarnos que la carambola
que buscaven en aquell temps s'asembla a de l'actualitat.
---------------------------------
5-- POSTRES.- El politiquet i el Groguet encara estan predicant com dos marmanyeres. Estan en el seu safareig i fan anar el sabó de la seva pensa per contribuir al propi benestar en mig de la gentada que davant del Centre Cívic fa el remoreig, com música de fons acompanyant l’acte. Ara, en les posades en servei de quelcom no fa falta el asperges del rector del poble per beneir(?) el bon funcionament. Ja els funcionaris hi han posat les seves urpes marcant les directrius i es dona per descomptat que tot anirà perfecte. Però el record del abans, fa exclamar al Groguet, home escèptic, potser agnòstic, qui sap si llibertari. Ell diu : - Al menys ja no hi ha llatinades... Com que no en tenim prou amb l’anglès i el xinès que s’apropa -.
- Si ara ja som com amb la República, cadascú a casa seva – refrena el politiquet.
- Però encara n’hi ha que ho voldrien. Ai, si un no hi creu, per que han de presentar-nos la creu? Mira, es renega menys ara contra Deu. Ara és fa la boca aigua contra els polítics. Ja has vist com alguns ja aprofitaven i no hauria set joiós, enfrontar a política i els de la crosta.

- Home, em ve a la memòria el cas d’aquells, per allà als quaranta, quan cansats de tantes històries de misses volien anar a matar a Deu.
- Això va ser famós, va passar allà baix al meu poble. Com si fos ara, l’Abel i el Cisco de cal Lluerna.

- Conta, conta.
- Res, que es trobaren al rector pel carrer,... Els havia pedregat i arrasat tota la vinya i estaven amb la malícia a flor de pell. Al l’encontre li digueren Res que mos has de dir on el tens amagat a Déu. – Però si vosaltres no hi creeu, com podeu buscar una cosa que per vosaltres no existeix?

- Els havia tocat l’arquet i el violí a terra sense ganes de seguir tocant
.- Clar, és evident. Si un no creu en quelcom és que no hi és, que no existeix. El rector s’amagà a l’abadia no fos cas que pensessin i trobessin la solució. Però al cap de temps l’Abel es posà moribund i la família passà al rector la nova per si venia a extremunciar al pobret aubat. Feia dies que no parlava, semblava ja difunt. Quan percebí el flat i veu del rector. Com si tingués un ressort a l’esquena s’assegué al llit i amb calmosa i profunda veu exclamà: - Potser l’has trobat i ara me’l portes per que el mata. No saps que quan un no creu, no existeix...?- I tornar a aplomar-se al llit i ja no digué res més, mes que amb els peus per davant el tragueren l’endemà.

- Aquí també traurem el mort. Per que tot això que ens inauguren, molt bonic però per mantenir-ho en marxa es necessita un caleral.
- Ja li demanaran a la muntanya que els faciliti l’illa del tresor. Que diuen que no hi ha calers i cada dia se’n fan de nous. Tot això és un cero a l’esquera... Ja en demanaran. Al fi i al cap sols et tornen part del que els donem. Ells son els administradors i ja procuren... que tot vagi fi. – deia el Groguet.

- Que no ens passi com a molts homes que entreguem el bossot i després a fer aigües davant de la dona que te la gerra i el cullerot per treure les olives.
- Les dones son les ames dels calers de cada casa o si no les finances riu avall. Els agrada això de disposar.

- Ja saps que li va passar al Quimet de Ca Coca amb Xixí? Doncs li digué a la mestressa.
Fina,- ell li deia així en ves de Josefina - donam diners per tota la setmana.—No en tinc, que no en vares portar prou i els necessito per la casa. Passa-t’ho com puguis.
I es quedà amb els morros eixuts.



Ell, diuen que el seu primer pensament fou. Però ella en té per el seu finançament pagant jo. I si jo em quedés el que em pertoca... ? Ella, que les dones sempre escolten fins quan parlen, no es feu enrere – No ho provis, soc jo l’ama dels diners i en faig el que jo vull... Comprens?



Crec que semblant els passarà als nostres polítics. O si no, al temps... que venen vaques flaques. No, Crisis, no, que no es pot dir. Ah, pensava.



Ja els manamés anaven cap a l’edifici per fer els parlaments de rigors per repassar amb veu i mans les cares de tots els assistents i fer-los contents quan he tornat a penjar l’orella per escoltar al Groguet i politiquet i poder-ho transmetre quan sigui possible. Ara, silenci, bé silenci, no, però si escoltar als cap de brot... Que després hi ha taula parada i encara que un ha dinat bé a ruquet regalat no li miris les dents.

5 --- CARAGOLS I RABOSES.

VAIG PUBLICANT EIXOS GRAFICS DEL 1919 DE LA REVISTA
QUE EL MEU PARE VA ENCUADERNAR. - ANTON -

------------------------------

4..POSTRES.---Aquests dies enrere han servit al politiquet per contactar amb companys d’altres pobles que tenen dèries iguals o semblants i que ara que la edat els juga la mala passada de tenir-los desprotegits d’aclamacions i de consensos, quan es troben rememoren temps que ja no tornaran si no en el seu record.

Casualitats el feien xocar de mans amb el Groguet, home socarró i xistós amb el quan coincidiren varies vegades fa anys, però una en una recepció en el poble del Groguet on es reuniren el personal mandatari dels ajuntaments dels dos pobles per fer una celebració.
Era la tarda d’un dia de festa i les dos corporacions amb els millors vestits i sabates semblaven ministres. El lloc, la casa pairal d’un d’ells, i en la sala amplia de rebuda, ben il·luminada, tots el adorns eren pocs. Miralls on els bigotis aguaitaven per veure la fatxa, quadres de pintures ben emmarcades i en lloc preferent una cornucòpia, el cap d’un cérvol o cabra salvatge i encreuats per davall dos espasins.

El politiquet amb el grup de companys del poble els alertà de la cornucòpia i dels espasins. Amb veu per que tots ho sabessin els digué : - Fixa’t, i bones puntes, com hi trauríem CARAGOLS.
El Groguet que era prop del grup dels del poble veí, amb la sorna característica en ell digué amb veu quasi de xantre : - I per matar RABOSES. Si les dos parts no sabessin el renom que havien conquerit a través del temps, un pensaria en alguna disputa entre els grups, però com que tots ells assabentaven que CARAGOLS era el renom dels vilatans del Groguet i RABOSES el del politiquet es feu un silenci que solament la senyora amfitriona va desfer quan els cridà per que acudissin a taula per començar el refrigeri per el que havien set citats. Coses de rampells que quan han sortit de la boca el que ho ha provocat voldria fondre’s.

Però avui, encara que el record no perdona ni el Groguet digué RABOSES ni el politiquet CARAGOLS. Si que mentre es saludaven el politiquet trencà el gel i com que els politics inauguraven, ells a sota veu parlaven de situacions actuals. Vaig poder escoltar al Politiquet que amb èmfasi destriava una teoria

Em deia un polític. Primer crear una necessitat de feina – amb el Centre Cívic ni hauria algun de lloc de ... - per després crear un lloc de treball... per l’amic. El lloc el paga els pressupostos adequats per això de crear llocs de treball. Fàcil. Ens fem polítics i ens creem el nostre propi lloc de treball i si el lloc polític que ocupem ja és remunerat podem cedir el lloc a l’amic que ens vota, i si això ho practiquem amb assiduïtat, doncs, mira, quants amics tenim que ens voten...?
És una professió en que s’ha d’estar molt atalentat. Si, si, talent, això és, talent... Tots quan ingressen en la professió han de superar eix escull. N’hi ha que s’hi aguanten tota la vida i fins els posen plaques als carrers... Que s’ho mereixen... de valent.

La conversa continuava i algun veí escoltava amb orelles com a pàmpols el que la parella desgranava en ses dots profètiques. Se’ns faria molt llarg. Deixarem les oïdes penjades a prop i pensarem en copiar-ho en altre post. A veure com s’esbarren...

4 - BENESTAR...? CRISIS...? I RECORD GRÀFIC DEL ANY1919. )

La lletreta petita que quasi no es veu diu : COMO CRECE EL PROYECTO DE AUTONOMIA por SILENIO.

Aquesta pàgina que us presento porta data del 1919.

El meu pare en el seu temps va recollir una sèrie de revistes d'actualitat.

En una colecció hi han aquests acudits polìtics que m'agradarà possar aquì,

per el que representen i com a homenatge al meu pare.

Cadascu que en prengui amb la cullera o forquilla de la comprensió pròpia

la quantitat que li apeteixi i que se'n rigui en les comparacions amb l'actualitat,

o que els deixi aquí tranquils fent monument escrit a una època.

Ja es devia parlar d' AUTONOMIES, que no és nou...Gràcies. Anton.
--------------------------------

recull d'escrits del politiquet, editats i ara reeditats.

3 .BENESTAR.... CRISIS ...Sembla que el politiquet no ha perdut el temps eixos dies de festa major. Cants per aquí, xocolates per allà, bombardins i alicorns que sonen fent cercavila, polítics que es presenten riallers i fan recordar altres visites d’Honorables, coses així el trastoquen a l’home i qui sap si un gotet de mistela o vi ranci posat amb mestria han fet elevar el consens dins del cos, i el cor ha guanyat al cap i ara xiula decàlegs cívics. Mireu que s’esbarra meditant com un monjo budista a l’hora del sol calent de les dotze


Ens deien que tenint la Democràcia assoliríem el Benestar, potser no tots, tots, però si molts, moltíssims. I molts ho creguérem i ens apuntàrem.


Ara, ens asseguren que sí que continuem en la Democràcia, però hem arribat a la Crisis, que és la antítesis de Benestar – en la que els que no l’aconseguiren estaven instal·lats, i si ja tots no hi varem arribar al punt àlgid -, la Crisis Crisis deurà ...fer el seu camí.


Be que el Benestar Benestar uns l’assumiren amb dos cognoms i ara els que no varen arribar ni al primer llinatge, tindran la Crisis amb dos cognoms o tres per que això de la Democràcia amb assumptes de llinatges és generosa i no li ve d’un.


Jo miraria de provar si en altres sistemes el Benestar és més equilibrat per a tots i la Crisis més equilibrada per a tots, si així fos, potser seria hora de revisar el catàleg. Quasi és podria acceptar llei o decret, per que si afavoreix a tots, que fem establerts en aquest règim?
Que uns perden el seu règim? Però és que fer regim aprima i si es pot resoldre, doncs, aprimem-nos tots.


Canvi, si, Canvi. Jo ho he escoltat un fotimer de vegades i els del Benestar( de tres cognoms ) hi son encara i els de la Crisis, mireu.. el mileurisme i menys que ronda a pota coixa. Clar, hi ha babaus, idiotes, imbècils i per posar-se d’acord sent tots pàrvuls..., qui hi posa remei, remei.


Com que tenim l’Esperança a prop- per que si un perd l’Esperança, on s’agafarà? Pregunto.- Ja veureu com tot això canvia...per a molts. En bé o en mal, per que quan és mou el vent i es posa com rufagada de tempesta..., amics, a la barraca a pelar canyes i fer cistells per quan canviï l’oratge. No sé si els ibers ja ho deien:



- A sopluig que venen els del nord -.
Aleshores feien les guerres amb fletxes de sílex que després servia, rascant, per encendre foc. No sé si la Crisis és de sílex, ara, diuen que és molt dura i és capaç d’encendre el fenàs de molts caps en crítica situació de Crisis.


Anava calent l’home. No li prova tant de rebombori. A veure quant li dura.
---------------------------------