.JPG)
No he sapigut fer-la més gran, treballo ara amb Google Crome.
Els he tingut i tinc un apreci especial a aquestes bestioles. Avui voldria fer-li un homenatge senzill a un amb qui convisquérem junts bastants anys, La seva mare li ensenyà de pujar als ametllers fins a l’última rama per que les raboses a les nits no el liquidessin. Les batusses que tenien els dos era per fer una pel·lícula. Vull dir que li dèiem com he batejat al del conte i que un dia va desaparèixer, segurament la rama on era es trencà i la rabosa baix el va entomar...
...........................................................
PRIMER ERA L'ALEIXANDRE EL MAGNE, DESPRÉS...
Per la seva rècula era considerat l’Aleixandre el Magne... Fins tenia un ull verd que el distingia de mascles i femelles. Poderós, no tenia rival però si enemics i potser traïdors.
Es disposava a entrar en el casal, la casa pairal de la seva nissaga. El conestable deixava per els de la seva espècie oberta la botera per que entressin i fins per que es salvessin de la bocada d’un gos, l’etern enemic.
Entrà el cap i les potes davanteres i sentí un cop a l’esquena. Llom i panxa opressos.. Penjat a dos bandes, impossible de lliurar-se i d’avançar i recular. Dins era fosc, però els seus ulls contemplaren la enemiga pitjor encarada a ell, la que rebutjà a fer-li magarrufes davant d’altres, ara amb boca ensenyant queixals i les potes obrint espines de roser acariciant-li amb furor els nassos. A l’altre costat un masclet amb les mateixes armes ensalivant les grapes ... Poca defensa tenia l’Aleixandre.
Els contraris podent avançar i recular a conveniència ho portaven tot a favor, ell com el blanc dels escarnis i de les armes dels enemics, era l’hostatge, ell, lligat de mans i peus en el turment de la forca.
Els instants eren segles, ... baldat per l’opressió a l’esquena que resistia amb el dolor afincat en el ventre, i les grapades dels insurrectes desfigurant la seva figura, ara, sagnant ... Ni en un esbarzerar hauria patit més. Les potes de darrere s’esbadocaren penjades i cap i grapes davanteres ja afluixaven en una pregària de clemència que no arribaria mai.
Espatarrat i amb el cap com coll trencat i sotmès aguantava amb un bleix sincopat de destroça.
- Sembla que ja no se’n sortirà d’aquesta. Que em torni a insultar davant d’altres...- joiosa deia la femella desatesa amb befa en el seu dia.
Els improperis del masclet els escoltava l’Alexandre pensant que si mai tornava a ser...
Quan el conestable el trobà, el donà per aniquilat, ja inservible per el que el mantenia, i el llençà a baix del corral...
Sabia que el ribàs, que li ensenyà la mare per salvar-se dels gossos seria el millor lloc per regenerar-se i rodolant es deixà caure per l’espenyall fins arribar a la fita.
Atropellat i baldat, sagnant ... Els ulls clucs i lleganyosos la seva ment maquinava el desori, jurant-se ser el Gran, no el Magne Aleixandre quan baixés del ribàs en sa sèptima vida.
.......................
