28 .- 11 - 08
Els ulls de la boca,
els ulls del pensament,
em resen un silenci
que m’esmorteix .
Vull treure la llengua
i que parli la ment.
El silenci és un ciri
que crema i no es veu.
Peus de sandàlia caminen
en l’àmbit del temps
callant paraules dolces
que digueren caputxes sens veu.
El silenci aquí callava
en foranes centrals del convent
i el soliloqui de l’aigua
en sortidor rodó era quiet .
Les denes de negre rosari
en besaven els llavis i dents .
I el llibre complert de resos
fullejava fluix, silent.
Sol, aire, pluja, glaç entraven
en la clausura pels arquets.
ANTON.- T.E.- 10-12-15
