64.- 4-3-18
Surt la lluna blanca de la nit
vestida amb mantell blanc.
Darrera amagues teva cara plena de goig.
que em mira volent-me abraçar.
- Si som tant lluny... !!-
I rebo la brillant mirada.
Veig tes narius inspirant claror,
llavis oberts amb alè de perfum
i les galtes rialleres omplen
el blanc verdós de la lluna.
La serralada no ha xerracat
la vivesa del teu encant.
Pel terrer teva llum s’escampa.
La blanquinor de la llum
repuja i rebrolla en les violes
- papallones que no emprenen vol -
un platejat que enveja
l’arbriu dormit d’hivern.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 4-3-18
