EN EL MEU DIA. Erem en un lloc.Erem en un temps.Erem una colla. Diverses edats, en un front comú que ni sabiem ni albiravem, fer-nos persones per al bé d'altres i nostre. Grup compacte a les ordres de don Olegàri... Mestre que sabia fer anar la regla i el calbot, i com a extrem el cara a la paret i el cara al sol... O genolls a terrra, braços oberts com Crist i un parell de llibres per culturar musculatura... Es feia respectar...I fins a algun li oferia les escorrialles de la llet que donya Càndida li portava com a reforç a mig matí... Sabia la döna que aguantar, dirigir, ensenyar era pesat i el coronava amb el premi...Quina colla d'escollits !! I aquell dia varen escollir la porta del cel per inmortalitzar-se... Rònega la porta, exemple del que els esperava... Allí l'autor del miracle va posar com a puntals per que la porta no caigués a Juanito a l'esquerra i a Delfí a la dreta, per que no fallessin en Pepito i en Josep i al mig a L'Anton, a sigui aquest que coneixeu... Desprès cultivaren les manilles, la folre,... en fi tota una torre humana... I per què don Olegàri no hi era com a director...? Tenia un constipat i entre llençols i vànoves es curava i no va poder inmortalitzar la seva figura... Llàstima,... no !! Aquell dia le seva filla ens va fer de mestra i no hi va haver regla ni calbots ... i el dia va pasar com una festa sense el borinot... Que poc ens feia feliços !! Allí varem aprendre a ser persones? Se'ns obria un camí llarg... Ja veieu on soc, on mai hauria cregut arribar... I amb l'ajuda vostra seguirem aquí al mig recordant aquell castell on aguantava'm tot el que venia... Tot allò ens va fer forts. Que el meu dia feliç ho sigui també per vosaltres... Us estima a tots l'ANTON.- T.E.-6-2-16.
