Allà en el lluny la gran rialla del foc.
no calla, no para ment en la destroça...
Verges llençades al estrall per sàtirs furiosos
caliuen la sarmentada sobrant del cep,
on la tisora cruel escurça la vel·leïtat
del ramatge que empampà verd en primavera.
Així, avui, collit el negoci – braguers plens de suc
que melindrós rajarà al tripijoc de boca anhelant -,
avui, el barber talla deixant cappare i brocada
i retalla i retalla per que el rebrot nou faci bresa..
Fins la cendra el vent escamparà per la finca...
Nova vida vol la natura, que ressusciti
de les ferides que ploren saba que cicatritza...
I vindrà el brot tendre renovant amb fal·lera
seguint el cicle establert en llunyà temps ...
Florirà de vell nou i parirà nova messa
ensenyant a l’univers l’excel·lència de seva ànima.
Del foc al brot la voluntat esclata humil i noble
destriant en son ser la feina que l’intern mana.
DE REBAIXES 16 .- ANTON.-T.E.-6-3-16.
