EL VENT... aquarel·la xinesa

El carrer va ser arreglat

pel vent

a la seva manera....

Raconades de fulles,

papers abandonats

volant com ocells i ajocant-se.

Tot en gran desori...

Es parava, s’alçava

i continuava el seu passeig

qui sap si buscant companys

per fer la crítica aspra o suau...

En el mare magnum el vent

dirigia el concert al seu aire.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-28-7-16.

DEL DUBTE... aquarel·la xinesa

Percebia tant el Sí

Que fins el dubte va afirmar.

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E.- 27-7-16

CANTIRET... aquarel·la

No cal que enlairi el crit,

sí que aixequi el cantiret

que amb bon raig satisfà

a qui vol engolir el seu cordell...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-25-7-16

FINESTRAL... aquarel·la

Com si li buidessin els ulls,

l’habitacle amb els finestrons oberts

deixava penetrar el ventijol.

Paraules en llibres i papers

revelant-se havien sorgit dels caus

i embarcaren a lloc nau i carrer

En el cel florit de lluna ,l’espai

somreia com blanc de prunera en abril.

Tot era platejat...!!!

Fins els petons de cortines

es banyaven en el finestral

i l’aire entrava feliç

repassant d’abraçades tot l’habitacle.

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E.- 23-7-16

ESPARDENYES,,, aquarel·la xinesa

Comptava en la caiguda

quan va ensopegar amb el còdol

i no va caure estès i llarg...

Hi ha ensopegades sense profit.

El seu cap es parlava silenciós.

Tenia uns membres que no preveien,

sí que desprès atents,s’espavilaven...

Tenien quelcom a veure les espardenyes

que ja gastades ensenyaven boca davant i darrere

com si tant entrat i tant sortit era seu alè de suficiència.

No, no, no, es canviaria el calcer que fos més segur,

que rebutgés tot quan volia entrar en contacte

Amb les plantes i li causés impediments...

També els guants eren importants, vers relliscada,

contra llicorella tallanta, que no tot era arena fina,

i també argelagues i esbarzers i agaons

que miraven la pell i la carn amb ses punxes

t esgarrapaven com gat furiós arraconat

presentant-se a donar l’ensurt no volgut ni previst...

Sí, sí,sí, devia canvia l’ indumentària

per la seva seguretat i poder pavejar

del seu caminar segur per la vida.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 23-7-16.

TAULA D'AHIR... aquarel·la xinesa

Netejo la taula de totes les restes d’ahir...

La nit era suau i els dits collien el got

i besaven ardorosament el seu benefici...

Set i gana de forquilla s’havien posat d’acord

i es beneïen com intrusos damunt el mantell blanc

orlant de desig el consum que escollien...

Picotejaven com gallina el blat i panís

i quan miraven la lluna hi posaven

menudes paraules entusiasmant l’esperit.

La llum difusa alegrava les cares ensenyorides.

Tot era poc i el parlar fluïa amorós entre dents

Les flors que adornaven el fet llençaven efluvis

apaivagant els intants morts, quan la veu callava.

Era el contrapunt de melodia d’olor que arrodonia

tota la partitura posada en aquella taula plena...

Sensualitat de llavi, paraula i menja, de mirar

que escruta i s’adverteix del camí  a seguir

i de la veu que acaronava  voluptuosa l’instant...

Avui he vist els messigons, engrunes de goig i joia,

que es resistien a cloure acte, baixar teló,

del generós moment on cos i esperit s’alegraren.

Netejo la taula de totes les restes d’ahir...

Però hi deixo l’esperit d’un retorn a un pròxim fet

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 18-7-16.

TEMPESTA... aquarel·la xinesa

Li deia a la tempesta,:- Quan callis

Escoltaré els teus precs...

Sempre he escoltat els crits

com paraules buides

que val deixar-les passar

i no confondre’s en baixeses...-.

Però la tempesta seguia

i va tenir que conviure amb ella.

Ara, mai es va agenollar

a l’imperi que portava imprès.

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E.- 18-7-16.

L'ONA... aquarel·la xinesa

Potser retornaré a casa ple d’ona de mar...

Aquell sondroll redoblant esclafat a les roques

o com llavis melosos, llengua fina,

relliscant per la sorra que s’hi encanta en el bes

Tinc els dos sorolls culivats i desperts a l’hora:

un cridant roses que es desfullen perfumades

esperant que ressuscitis en aquell jardí

o la mel que suau traspua per la platja llisa

i em recorda la pell estesa esperant el sol,

collint del vent els efluvis mansuets deslligant-se

en aquella bardissa que conforma l’ona que arriba...

Com em recorda el repàs dels dits  per pla i muntanya

on la brisa si recrea exultant amb el toc i la mirada.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 17-7-16.   

SILENCI... aquarel·la xinesa

Camino sense por per la nit, no em miro els peus...

La fosca embolcalla les històries,

i en la pretesa soledat em miro els dits

que com fletxes es mouen penjant de braços.

Avui no surt la lluna,... Tot està ennegrit.

Ni un grill canta, ni una lluerna esclafa llum

com encenent  un braseral nou.

Avui la nuvolada no circula i sense ombres

no poden amagar-se els esperits

que volten collint el crit engorronit del mussol.

Fa feresa caminar per lloc conegut

i que el sombrall com no li bufa el vent

està quiet com esperant el moment

per obrir el seu intent d’atac al silenci.

El silenci és viu, per això calla marcit...

No hi ha llum ni vent ni pluja que el despertin...

Deu somniar tranquil, avui que la vànova és fosca.

Camino sense por per la nit, no em miro els peus.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 17-7-16.

A LA MEVA NETA MÍRIAM EN SEU DIA

A LA MEVA NETA MÍRIAM EN SEU DIA

Quan les hores sembla que parin

i es queden en nosaltres amb sa fantasia

avui recordo amb plena joia

en son aniversari a la neta Míriam.

En seva lluita per assolir son viure

ha deixat la natura on com ocell vivia

i ara espavila amb llibres per omplir la clepsa

per seguir camí digne en la crua i plena lluita...

Avui la seva euga de goig renilla

esperant que vingui a dar-li carícia...

Les dos s’estimen i fins es barallen en l’encontre

per dominar l’una a l’altra com en la vida.

- No llencis les llongues, cull-les amb força,

si vols dominar el mon com a mi em domines-.

Això li diu l'Athena buscant-la on ella habita...

........................................................................

FELICITATS meva neta avui et desitjo

Com si fos el primer dia quan digueres: - Iaio, t’estimo.

SERRADURES... aquarel·la

Tenia el cap ple de serradures...

Clar que havia conviscut amb elles

i el xurrac fent esporga i llenya per cremar

en les hores llargues i fosques d’hivern...

Elles li ensenyaven la culpa d’aquell no pensar.

No feia cas del que li volien encolomar,

Ell, amb les seves penses passava de tot.

Tenia el cap ple de serradures..., DONCS, SÍ,SÍ.

Reconeguem que aquest estat no el té tothom.

Solucionava les situacions al seu aire,

Vell, ja, i tants anys de sacrosanta escolta imposada,

de creure el que li empapatxaven a tort i a dret

i en ves de posar-se-li al fetge fent-ne paté

a ell se li ompli el cap de messigons de fusta...

Menys mal que no fou de pedruscall

per que pensava que els còdols son durs de pair

en canvi el material que duia davall barret

era suportable i no li feia ballar la clepsa.

Si un dia podeu triar, que no us posin pedruscall

que ara, com sempre, circula fent imperi..

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-7-16.

CÒRRER... aquarel·la xinesa

Havia dat tantes voltes

que es sentia atontat.

Una baldufa li faria competència

en seu digne afer

i el seu mon volgut, propi,

el rebia sempre amb la nafra...

- Per què corres com esperitat ?

D’antuvi firmà un pacte amb el córrer...

No ens estranyi, la pressa

pot fer-nos favor i arribar al lloc,

a la cadira, al cim, al espai lliure...

Ser el primer en captar l’evolució

d’autoritzar-se el privilegi

de ser el qui mana amb manà o sense.

Clar, tot això porta cansament...

S’ha d’estar pendent del córrer...

Vist neutralment es considerava

un bogina imprés en aquell cervell

que corria i corria per arribar primer.

Aquell dia, esbafegant, no va arribar

i ara se’n dava compte. Per què apressar-se

si ja no seria el manamàs, el prepotent ?

Si traient el reble del camí funcionés,

Però els pedrots ja no els mouria...!!

Avui, es posaria a la fresca del arbre vell...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-7-16

PERDRE... aquarel·la

Perdre.. !!

Perdràs l’enteniment...!!

-li deien molt seriosament –

Per guanyar s’havia llençat a perdre’s

Ell, avant com si guanyés

i ja les mans li quedaven

dins dels magotxos

i el cap tapat dins la gorra...

Havia anat de gorra

i ara deuria pagar...

Quin desastre !!

Perdre... !!

Sempre rodonet,

ara escanyolit...

Fins li ballaven peus

dins les sabates...

Un dia seria RES

desprès vindria el ser un NO RES...

Com ho pararia ?

Si vingués un corrupte

i li donés les sobres...

Encara que fos sense sobre...

Es faria partidari d’algun partit

qui sap si trobava

un bon PARTIT...i si és casava

amb alguna duquessa o per aquí...

El tindrien per monàrquic...!!

Quants en vivien...

Ja ho tenia,

no perdria la confiança

i així quelcom li quedava.

Mira, noi, ja es creia ric

ell que era tant confiat...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 11-7-16

GUANYAR... aquarel·la

Guanyar... !!

Si no hi és, el munt s’abaixa...

Guanyar ...!!

És com pujar la muntanya...

Ho devem a l’esforç,

ho devem a la clama

de que no ens deixem superar...

Sempre prement el puny

que no s’escapi l’aigua...

Guanyar...!!!

I em miro la butxaca.

Me la buiden entre tots

i em posen a sa balança...

Tu guanyes molt

passa per guixeta i paga.

I em quedo a mig camí

perdent pes i amb més gana.

Guanyar, guanyar...!!!

Sempre el pessetot em falta.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-7-16

PLORAR O RIURE... aquarel·la

En el plor i en el riure, dos manifestacions

que se’ns donen a pleret i es barallen entre elles

per ser-hi amb cura i urgència a tapar forat

de la pena o de l’alegria son constants en son fer...

La pena  ens gavella i el plor ens rebel·la el ser,

el sotmet i l’arrastra al seu voler i ni amb enuig calla...

El peuar per l’alegria ens porta el riure... beneficiós.

I el canvi és de llibre... El riure ens dona la llibertat ?

Seriosament així ho sento, però hi si posem l’humor?

- Em fas pena, em fas plorar, qui riurà l’últim... ?

Se’ns en riuen, ja ploraran, aquest no riurà més ?

I tergiversem i entrem en altres paràmetres...

I amb la clau del pessimisme o del optimisme

obrim la riota on hi caben llàgrimes en diversitat

i ja no és aquell plor o aquell riure que corprèn.

Som feliços si ens en riem del plor i del riure ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-7-16.

EL GRONXADOR... aquarel·la

De menut pujava amb gust al gronxador

Dues cordes tibants i de seient una fusta

i el balandreig endavant i enrere

i quan t’empenyien de fort fins l’alè faltava

i quelcom de por de sortir sense paracaigudes...

M’he fet gran i a meva edat el gronxador no el tinc...

Com dic, no el tinc ? Ara si que juguen amb mi.

i em sembla que no he baixat mai

de les dos cordes i de la fusta i del avant i enrere...

Ens premen  arreu o almenys  m’ho sembla

i no sé ja si soc enrere o endavant

Tot sembla que canvia per bé

i de cop el gronxador ha variat

i ens trobem enrere amb els peus frenant

abans que l’alè falti i ens estenallem de veritat

o per que no sigui més encara el tirar enrere...

I de menut com hi gaudia i vosaltres... ?

Això de fer-se gran... no prova...

Quin engany el gronxador, ara ho veig.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-8-7-16

SECRET... aquarel·la

Secret... !!!On és el secret?

On viu si no es manifesta?

Quan tindrà raons per obrir flama?

Emmudit com si no existís.. !!.

Fins que no perd s’ha identitat,

sa puresa, sa veritat de ser

no el coneixem i quan es delata

desapareix en el dir, en la sorpresa,

en el no m’ho pensava que existís ...

Secret... !!! En caixeta ben tancada,

que no et pesqui la paraula,

que t’esgarra teva vida per sempre...

Val dir: Jo tinc un secret ?

Quin neguit per saber-lo qui ens escolta !!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.-E.- 7-7-16

LA RAMA... aquarel·la

Allà al lluny com braç,em crida la rama florida.

Vol que la miri, que suqui en el ventall del aura

les paraules dites en el lloc quan esporgava,

quan queien les branques sobrants i quedà ella.

Ara em vol a l’abast. Que xucli sa mirada tendra.

L’agraïment el dóna en l’esperança del verd

en les rodones roges, fruit ofert a ma digna.

Avui encara és florida la rama que engendra

el fruit que l’arbre ens regala per nostre gust...

És lluny encara el dia de la eclosió total,

però ella ja pensa, tot florir, que es deu al benefactor

que no va prémer tisora i la tallava  per sempre més.

Ella,ara, posa en el llavi de pètals la paraula que honora

donant satisfacció plena a qui la feu princesa.

          DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-2-7-16..