Escoltaré el crit de l’ona que arriba
que es desfà amable lluint seus pètals...
Sa companya la persegueix i no l’assoleix
per pujar-li a l’esquena com ruc a punt de córrer.
Quanta disbauxa en l’onatge que es trenca, s’escruix
abans de subornar a sa germana en coit libidinós
refregant-se i esperant l’abraçada que s’allunya...
Com deuen patir. Quant neguit buscant frissor.
Quin deliri d’impotència. Per que no espera...?
El fred del desencís s’escuma proper al desvari
i per més córrer el premi no té medalla al coll
ni s’abelleixen galtes, pits i engonal satisfets !!!
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.
