213.- 4-9-18
El sol sortí al balcó guaitant acalorat
La roba estesa s’assecà, no faltà vent,
sospirava en el cos quan abans era cuirassa.
Sospesava el be guardat en la natura
i que se’ns manifestava amb delitosa força.
Era tot un ple que unit, feia sospirar de goig.
Quant a agrair que no ens fessin patir pecats,
Era per tots i de tots i no calia amagar-se
per que se’ns donés o negués el súmmum implementat.
2-2-19.-DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.
