182.- 2-7-18
Llençà les cartes rebatent-les a terra
Havia perdut els estreps i ara el cavall desbocat
pagaven les ganes de ganàncies les pobretes
Jugant no havien set favorables a seus interessos
i ara les tractava com esclaves al no fer la feina.
Per terra les xafava amb l’insult a flor de pell.
Que podien fer aquells sers servidors de l’atzar?
Les mescles innocents fetes sense trampa
no li alegraven el munt dels seus pistrincs
i, això, el feia bord davant els contrincants
que davall del nas se’n reien i dins seu aplaudien
que aquell avar li fos adversa cada basa
i perdés tota la bossa i ells forrar-se de valent.
DE REBAIXES 18.- 20-8-18
.......................
183.- 3-7-18
Callaren tots al percebre el crit agre...
El gos havia collit el gat a la gatera
i un estirava cap fora i l’altre volia ser tot dins.
Els marrameus eren concert de gralles
fins deixant-se treure del forat mig assolit
en un giravolt les urpes ben esmolades
es clavaren en narius del gos impertinent.
Prou la boca deixa la pell del gat que insultava
i la veu del guec fou pandereta i violí al temps
que el gat lliure li pujava a l’esquena
i li clavava aquells filferros punxents
a orella i clavant queixalada al gos desesperat
que bota com recordant el ball de san Vito
i que feia escruixir als gossos i gats presencials.
Dels bots varen venir les rebolcades,
però l’orella era enclavada en claus i queixals
I la sagnia ja era punxada de plat ple
quan la carnissera matava i distribuïa sang del be.
Una gossa que s’aparellava amb el mascle
acudí a l’ajut del amic en gran perill
i d’una mossada a mitja esquena al gat llença
rodolant pel carrer empedrat. Quins ganyols
d’alegria i reconeixement esmerçava el mascle
que tots el que ho varen presenciar amb anhel
veieren com dos boques es besaven,
mentre el gat mig malmès resava credos i salves
per haver-ne salvat la pell i odi pels gossos
que pujaria de to per sempre, sempre, sempre més.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 21-8-18
.............
184.- 4-7-18
El seu caminar intranquil
senyalava les voreres...
Les espones plenes de canyota i gram
les feien segures de desfer-se
quan pluja forta i vent hi fossin
i allí, xuclant panal algun romer i timó
les hi ensenyava que l’altura
no és campanar inassequible.
Un pedrot senyalava el promontori
com castell natural per formigues i cuques...
Tot hi era en aquell indret
fins una olivera on la rabassa
convidava a fer parada en seu seient.
La intranquil·litat la portava puntual
en que no li guaités una serpent llarga
que guardava el territori amagada
en espera del fardatxo que esmolava dents.
Sa seguritat la confiava en canya dobla
que fent-li de bastó, també era arma de defensa
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 21-8-1
...............
185.- 5-7-18
Els dos muntanyots diria que naixien de bessonada.
Havien crescut junts i no les diferenciava res.
No se’ls veia ni rocatge ni terra, tot era una bosquina
Baix, al lloc on es donaven les mans
un rierol les alimentava amb aigua sana
Clots plens s’hi embassaven per els moments crus
que usualment es presentaven cada estiu.
En aquells embassaments hi assolien casa
Era un luxe el moure’s, allí, amb llibertat suprema.
Tot el voral era ple de llistades pedres
que recordaven temps antics,immemorial
que deixaren el record per sempre del seu pas.
Eren els avantpassats que restaren petrificats
I ara feien memòria i sorgint margenada
serien puntuals llibres de la evolució del paratge.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 22-8-18
.............
186.-6-7-18
Silenci, quietud, calma,callar...!!!
El silenci alena el meditar,
la quietud ens mostra el repòs,
la calma pensa cada peuada...
i callar, si volem, potser ESCOLTAR.
Una taula de quatre potes
que en testament ens posaren al cap
i la abandonem que es podreixi al ras.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-22-8-18
