T’estic
perdent...
Et
veig en la llunyania del instant,
temps
inesborrable
que
voldria collir i copsar
de
nou a ma plena i no puc.
Boirina
espessa em cobreix.
Allí
circul·la el bes pendent
i
aclaparat en lligams etèries
em
confonc com cec,
orb
sense crossa que el dirigeix
Tot
el cos tremola i somort
el
pensament raciocina
un
camí impropi d’enyor.
Que
brilli la lluerna
i
vegi i em declari teves mans
en
el vent fent carícia.
DE REBAIXES 15 .- ANTON.- T.E.- 1--3.-15
